Cova de l'Ormini

Una construcció a manera de caseta de 4'70x6'20 metres amb una porta de reixa, protegeix la boca de la cova. Aquesta dóna pas a una vertical de 7 metres de desnivell, que se salva mitjançant una escala metàl·lica amb barana instal·lada fixa. Aquesta ens situa en una sala de 27x15 metres, amb el terra ocupat per blocs de mida mitjana i amb pendent cap a ponent. Per la seva espectacularitat destaquen unes columnates situades al sector N de la sala. A l'altre cantó d'elles, la cavitat continua baixant amb fort pendent formant una galeria en rampa de traçat irregular. Dos trams d'escala fixada, ajuden a superar els passos més compromesos. S'arriba així a un pas baix de sostre on cal ajupir-se momentàniament per superar-lo. A l'altra banda, la cova recobra de nou les seves dimensions fins arribar, al poc, al punt més ampli i còmode de la cova, es tracta d'una sala de terra bastant pla, i amb unes mides màximes de 36x18 metres, si be queda subdividida per alguns massissos estalagmítics que confereixen al sector una particular bellesa, aquestes formacions destaquen per la seva coloració negra, produïda molt probablement per l'aportació d'òxid de manganès.

Des d'Organyà ens dirigirem a Montanissell, just a l'entrada del nucli trobarem una pista a la dreta que es dirigeix als Prats passant pel Forat del Pitarell. Aproximadament als 2'3 Quilòmetres trobem una desviació a la dreta a l'alçada del Mas de el Pitarell la qual obviarem seguint per la pista de l'esquerra; als 4'9 quilòmetres aproximadament trobem una nova desviació a la dreta que haurem de seguir fins al final, en uns 360 metres estarem a la caseta d'entrada a la cavitat.

Coneguda d'antic, ja apareix citada per Pascual Madoz en el “Diccionario Geográfico-Estadístico-Histórico de España y sus posesiones de ultramar” publicat entre 1845 i 1850. També és recollida en els antics catàlegs de Puig y Larraz (1896); Font i Sagué (1897); Faura i Sans (1909).
El 25 d'agost del 1910 és visitada per Faura i Sans, Jeannel i Racovitza, fent una detallada descripció i amb l'objectiu de recollir fauna.
Encara que,coneguda i visitada per molts excursionistes i espeleòlegs, la seva topografia no apareix publicada fins l'any 1978 i és realitzada per membres de la SIE - CEA pocs anys abans.
A principis de 1990 ja estava arranjat l'accés a la cavitat amb l'escala metàl·lica i els passamans de maroma, però encara no hi arribava la pista fins la boca, aquesta es va fer l'any 1994 i més posteriorment s'edificà la caseta.
Toponímia: El mot ormini, bulurmini, oli ermí, olimini, boli ermini, que trobem a diferents cavitats de la comarca, així com bolumini o bolimini a d'altres del País Valencià, sembla provenir del Bol armeni, un tipus d'argila rogenca que junt amb d'altres substàncies formava una pasta que s'utilitzava per daurar objectes. També se sap que al País Valencià s'utilitzava amb finalitats farmacèutiques. Es desconeix si de la cova de l'Ormini s'extreia aquest tipus de material o tan sols sigui atribuït per la imaginació popular.

1. Borràs, J.; Miñarro,JM.; Talavera, F: (1978).- Catàleg espeleològic de Catalunya. Vol. 1 (l'Alt Urgell i la Cerdanya): 166. Ed. Políglota. Barcelona.
2. Cardona, Ferran.(Març 2008).-”La Cova de l'Ormini, estudi i diagnosi” aparegut al blog: Espeleobloc en el post del dia 20 d'abril de 2008.

3. Faura, M. (1911).- “Excursiones espeleológicas realizadas durante el año 1910 en la región catalana” Bol. R.Soc. Española de Hist. Nat. Madrid.

4. Senent, J.; Victoria, JM. (1965).- “Datos para el conocimiento espeleológico del macizo del Boumort” Montaña(100): 269-281. CEC – Barcelona.

5. Valles, J. de (2009).- Catàleg Espeleològic de Catalunya. Vol. 3. 379 pp. EC de Gràcia i Federació Catalana d'Espeleologia.

• Fotos 'JNC' facilitades per Jordi Navarro, (Centre Excursionista de Castellar del Vallès).