La primera notícia que es coneix de les dues coves de les Feixasses són producte de la troballa d'una nova espècie de coleòpter feta per l'entomòleg Antoni Vilarrubia el 17 d'abril de 1934. En aquesta època, en Vilarrubia sortia tot sovint amb membres del Club Muntanyenc Barcelonès (Veure Sota Terra II, 1935) i sembla més que probable que N. Llopis Lladó, entre d'altres, l'acompanyés i hauria fet la topografia de les dues coves de les Feixasses. Aquestes topografies van quedar amagades a l'arxiu del CMB durant més de 40 anys, fins que cap a 1979 van ser retrobades per Joan Borràs en el decurs de la recollida de dades per al Catàleg Espeleològic de Catalunya, on van aparèixer publicades per primer cop.
El gener de 1989, O. Escolà i A. Lista (ERE – CEC) visiten les cavitats amb l'objectiu de recollir fauna. També exploren unes petites cavitats entre blocs, molt properes al Mas de les Feixasses. D'aquests treballs no queda pràcticament constància en lloc.
L'estiu de 1994, membres de la SIE – CEA acompanyats d'amics naturalistes de Sant Feliu de Pallerols, exploren els forats situats a la Punxa Filosa i en acabar passen per les boques de les dues coves de les Feixasses i també pels petits forats marcats per l'ERE vora les runes del Mas. En aquesta ocasió tampoc es prenen dades de cap d'elles.

El maig de 1977, A. Lagar i companys de la SIRE – UEC Gràcia visiten una cova que anomenen Cova de la Boada i que es publica en el mateix treball sobre els propers avencs de Can Roca Roja. La situació que es dona d'aquesta cavitat és molt imprecisa i amb unes coordenades més imprecises encara, però tot sembla indicar que ha de trobar-se per la zona del Clot de l'Infern. Els amics naturalistes de Sant Feliu van dedicar 4 o 5 jornades en la recerca de la Cova de la Boada i els resultats van ser totalment estèrils. Al final es va arribar a la conclusió que molt possiblement la Cova de la Boada ha de ser una de les coves de les Feixasses i més concretament la número 1, ja que té molta similitud amb l'estructura i detalls de la topografia d'en Llopis Lladó. Clar que queden dubtes, com Lagar i companys no van veure la propera cova número 2? L'orientació de la galeria varia 180º entre una i altra, però això és una cosa que hem observat passa molt sovint en les diferents topografies d'una mateixa cavitat.