la Falconera

La boca, parcialment ocupada encara per les restes de les plataformes de ciment i escales que es van fer el segle XIX, dóna pas a una galeria inundada que ben aviat presenta algunes bifurcacions que es van entrecreuant. Pel costat dret la galeria continua i es on es troben els accessos al sifó principal, que dóna pas a les galeries submergides que l'any 1989 es pogué arribar als 81 metres de profunditat.
A la banda de ponent de la galeria d'entrada es troben les galeries excavades artificialment. El primer tram és una galeria rectilínia d'on, més endavant, apareixen algunes ramificacions perpendiculars que tallen la galeria principal. En la bifurcació de l'esquerra es troben, en el seu sostre, dues petites xemeneies que Amat i Carreras va batejar com Avenc Fumat i Avenc d'en Mas. Una mica més endavant de la bifurcació s'arriba a la base del Pou de l'Eusebi (- 50 m.), l'únic dels quatre que es van excavar que connecta amb les galeries de la Falconera. Actualment es troba totalment tancat per una reixa col·locada per ordre dels gestors de la pedrera.
Al final de la galeria principal encara es troba una nova bifurcació, a l'esquerra, de poca longitud i que acaba en un pou inundat (Estany Nou) i a la dreta, una de més longitud, també accidentada per un altre pou inundat (Clot del perill, segons Amat).
El recorregut total de 600 metres és estimat i inclou les galeries naturals i les artificials.

A l'extrem SO del Penya-segat de la Falconera, a nivell del mar i més o menys per sota del Pas de la Mala Dona.
Actualment, l'accés més factible és per mar, quan aquest està en calma, anant amb una petita embarcació o caiac des de la platja de còdols que es troba a l'extrem del port esportiu de Garraf. La distància des d'aquest punt fins a la cova és d'uns 350 metres. Si com diem la mar està calmada i s'és un nadador mínimament preparat també es poden salvar nadant i/o amb l'ajut d'algun element flotador.
Fa molts anys, l'aproximació habitual era penetrant pel túnel del tren des de l'estació de Garraf; uns 20 metres abans d'arribar a la sortida del túnel hi ha una finestra respirador que, amb l'ajut d'una corda permet baixar fins la cova. Aquesta ruta, a més d'estar prohibida és totalment desaconsellable, ja que la velocitat actual dels trens significaria un greu perill. Malgrat això, hem vist per internet que hi ha qui (especialment escaladors) es despengen des del sostre de la sortida del túnel, esperen que passi un tren i tot seguit corren els poc més de 20 metres que hi ha fins a la finestra.

Coneguda des de temps remots pels pescadors de la zona com l'aigua-dolç més important de la costa del Garraf.
L'any 1899, el Sr. Eusebi Güell i Bacigalupi, primer comte de Güell, encarregà a l'enginyer Silvino Thos i Codina els treballs de prospecció i estudi de la Falconera i relleus adjacents. La finalitat era un projecte d'abastir aigua potable a la ciutat de Barcelona. Els treballs duraren 4 anys i s'excavaren quatre pous i les galeries artificials de la Falconera. En competència amb el projecte d'Eusebi Güell hi havia el de Manuel Duran, que pretenia abastir Barcelona amb l'aigua del riu Ter (més informació a: Aymamí, G., 2007).
La primera exploració pròpiament espeleològica la porten a terme el 15 de setembre del 1910 en Faura, Rosals i Llongueres. Es va arribar a fer un plànol de la cavitat que va restar inèdit fins el 2010 (Aragonès, E.).
Rafael Amat i Carreras, a l'inici de les seves campanyes (1923) d'exploracions al Garraf, visita la Falconera i fa una detallada topografia de les galeries naturals i artificials.
No és fins el maig del 1953 que té lloc la primera immersió subaquàtica. E. Admetlla (CRIS) i A. Ballester (ERE) exploren 40 metres de recorregut i 22 de fondària. L'any següent, el 18 de juliol del 1954, els mateixos exploradors col·loquen una imatge de la Mare de Déu de Montserrat a uns 12 metres de fondària. La imatge fou construïda amb la fosa dels ploms que fan servir els submarinistes i un cop instal·lada van ajudar el capellà Malaquias Zayas a submergir-se per procedir in situ a la seva benedicció.
Els anys 1956 i 1957, membres de l'ERE tornen a fer algunes immersions però sense assolir resultats remarcables.
El 1961, el GEEB (Badalona) dedica cinc caps de setmanes a l'exploració de la Falconera. Ramon Canela i altres realitzen una altra immersió amb un escafandre construït per ell mateix.
No és però, fins el 1970 que, promoguda per la FEDAS (Federació Espanyola d'Activitats Subaquàtiques) es realitza l'Operació Garraf-70. Aquesta campanya va comptar amb un important dispositiu, tant de material tècnic com humà. L'equip de punta estava format per E. Petit i R. Recuero, que van efectuar una exploració subaquàtica que va durar 90 minuts, tot afirmant haver recorregut 350 metres i haver arribat a una fondària de 40 metres.
El 1972 s'inicia la construcció de l'abocador d'escombraries de Garraf i als pocs anys les aigües que sortien per la Falconera eren tèrboles i altament contaminades. Aquest mateix any, Josep Castell (ERE-CEC) i col·laboradors va realitzar una detallada topografia de les galeries aèries i artificials que havia restat inèdita fins ara (Arxiu ERE).
Malgrat aquestes circumstàncies, membres del l'EC de Gràcia decideixen emprendre de nou les exploracions subaquàtiques. El 10-12-1988, l'espeleosubmarinista francès Jean Louis Camus i en Xavier Garza fan un primer reconeixement i malgrat que la visibilitat és escassament de 2 metres, s'adonen de la magnitud de la galeria.
Poc després, Garza instal·la 145 metres de fil guia a fi de preparar una propera immersió de J.L Camus amb mitjans més sofisticats. Aquesta es porta a terme el 14-1-1989 i sorprenentment i en contra del que fins aquell moment es sabia per la topografia de Petit-Recuero, la galeria es tanca totalment als 200 metres; en aquest punt, un enorme pou d'uns 20 metres de diàmetre suposa la continuació en vertical de la cavitat. Camus baixa a 50 metres de fondària i ha de tornar enrere per manca de material idoni per aquestes fondàries.
A partir d'aquí, membres de l'EC de Gràcia, capitanejats per X. Garza, realitzen noves immersions per tal de preparar la immersió definitiva de J.L. Camus amb un equip preparat amb barreja de gasos. Durant aquests preparatius, Garza, amb un equip normal aconsegueix arribar fins a 66 metres de fondària. En una posterior immersió que duraria 180 minuts, Garza pateix un accident de descompressió que fan que acabi a la cambra hiperbàrica, sense conseqüències greus.
Per fi arriba el dia 4-3-1989, quan J.L. Camus, amb un espectacular equip amb barreja de gasos i amb oxigen per realitzar la descompressió, inicia la immersió seguint la galeria trobada per Garza al fons del pou i que, després de la rampa es fa rigorosament plana, tot arribant a 81 metres de fondària. La manca de visibilitat i un sòl format per un profund sediment fangós li fan desistir i torna.
Posteriorment s'han realitzat noves immersions però no han arribat a la importància de la del 1989 i bàsicament tot cercant la “misteriosa” galeria Petit-Recuero, sense resultats.
Darrerament (2016), ens han comentat, per fonts no confirmades, que el volum d'aigua dolça ha baixat considerablement i això porta a una més important intrusió de l'aigua del mar, amb els conseqüents arrossegaments de sorra cap a l'interior i el possible taponament d'alguns conductes.

1. Amat i Carreras, R. (1924).- “Sota el massís de Garraf. Excursions espeleològiques als avencs de Begues. Campanya 1923”. Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (351): 109-137. CEC. Barcelona.

2. Aragonès, E. (2010).- Marià Faura i Sans espeleòleg (1883-1941). 106 pp. Federació Catalana d'Espeleologia. Barcelona.

3. Aymamí, G. (2007).- “El riu subterrani de la Falconera (Garraf). Notes sobre un projecte d'explotació de les aigües del finals del segle XIX.” Del Penedès (14): 89-93. Institut d'Estudis Penedesencs.

4. Borràs, J. (1973).- Catálogo espeleológico del macizo de Garraf. Vol. III . 207 pp. Barcelona.

5. Cardona, F. (1990).- Grans cavitats de Catalunya. Vol. 2: 207-484. Espeleo Club de Gràcia. Barcelona.

6. Carreras, A. (1961).- “Macizo de Garraf”. Memoria 1961: 5-10. G.E.E.B. - Badalona.

7. Faura i Sans, M. (1923).- Servei del Mapa Geològic de Catalunya. Explicació de la fulla nº 39 (Vilanova i la Geltrú). Junta de Ciències Natural de Barcelona. Mancomunitat de Catalunya.

8. Ferrer, V. (2006).- Avencs de Garraf i d’Ordal. 152 pp. + llibret fitxes i topografies. Edició de l’autor. Barcelona.

9. Marqués, F. (1988).- “La Falconera. El gran repte”. Exploracions (12): EC Gràcia. Barcelona.

10. Montoriol, J. (1966).- “Las surgencias de les costas de Garraf”. III Cong. Intern. Espeleología. Viena. 1961.

11. Ribera, A. (1958).- “L'espeleologia subaquàtica”. Inclòs dins del llibre: Avencs i coves, de Francesc Vicens. Editorial Selecta. Barcelona.