Horat Deth Bo

El Horat deth Bo és la cavitat més gran d'un conjunt de cavitats residuals relacionades entre sí i que, temps enrere, formaven una mateixa unitat subterrània avui mig desmantellada.
La cavitat té 4 boques d'entrada; una que fa de surgència i tres que són engolidors, un d'ells d'accés incòmode.
L'engolidor principal és la boca superior, situada a l'E (Cova Mari Carmen Moreno) per on penetren les aigües provinents d'una zona d'enderrocs propera.
La boca del mig engoleix les aigües que porta la llera del riu Malo en les èpoques de temporals o de desglaç, ja que generalment és seca degut a que els engolidors que es troben a uns 250 metres més amunt fan que no arribi aigua, tret de moments de crescudes. Malgrat que aquesta boca del mig deuria restar inactiva la major part de l'any, unes obres dins les pistes d'esquí han canalitzat un rierol, l'aigua del qual s'endinsa per aquesta boca.
Tota la cavitat és un curs actiu que porta un cabal considerable fins i tot a l'estiu. Durant les crescudes, el cabal pot augmentar considerablement, arrossegant troncs i d'altres objectes que resten penjats al sostre.
La cavitat té dimensions folgades amb seccions més altes que amples, llevat del tram més proper a la sortida on s'eixampla en descriure el riu un meandre.
La morfologia de tota la cavitat és d'erosió, amb un terra ple de còdols i graves per on circula el riu. Les parets i el sostre, d'un color molt blanc, estan plenes d'empremtes de corrent molt netament marcades i d'una mesura que oscil·la entre 3 i 5 centímetres, que ens fan veure una no gaire llunyana època de circulació a pressió en règim turbulent.

Al SE del Plan de Beret, molt a la vora de l'estació inferior del telecadira Horat deth Bo. Per accedir cal prendre la carretera que puja des de Baqueira fins al Plan de Beret i just en arribar al pla, una pista que surt del costat del refugi Uelh de Garona ens aproparà molt a la cavitat.

En el seu Catàleg (1897), Font i Sagué ja fa esment de la cavitat, que anomena Avenc de riu Malo, i donant les referències extretes d'un estudi (1895) sobre la Vall d'Aran fet per l'enginyer de monts Josep Reig.
Faura i Sans arrossega aquesta informació en algunes de les seves obres, però sense ampliar cap més dada.
No és fins l'agost del 1967 que tres membres de la SIE – CEA porten a terme la que creiem primera exploració completa de la cavitat.

1. Besset, Y. (1977).- “Spéléologie au Val d'Aran (Espagne)” Ouarnède (9): 57-76. GS des Pyrénées. Toulouse.

2. Cardona, F. (1984).- “El Forat del Bo i el karst del riu Malo” Exploracions (8): 83-89. EC de Gràcia. Barcelona.

3. Victoria, R. (1968).- “La zona kárstica del rio Malo” EspeleoSie (2): 31-32. SIE – CE Àliga. Barcelona.