Horat Der Uelh Deth Tor

A l'embut que forma l'entrada de l'avenc hi ha una pèrdua d'aigua per on s'escola el rierol provinent de l'estanyet situat a ponent del plan deth Tor.
L'entrada a la cavitat, la trobem a la balma que forma la paret O de l'embut, i és en forma de galeria un xic baixa, coberta de blocs i amb un pendent cada cop més pronunciat. La galeria s'estreny i la progressió es fa incòmoda a causa del terreny esquistós. Després de dos ressalts i a 22 metres de fondària, trobem la boca del primer pou, anomenat pou Esquistós, de 13 metres de profunditat. A la seva base, una volta baixa on fem la reinstal·lació dóna accés a un ressalt de 5 metres, on la roca d'esquistos deixa pas a la roca calcària i amb marbres. Davallat el ressalt, apareix un pou de 21 metres, el pou Tània, amb un repeu als 17 metres. Després hi ha un ressalt de 3 metres i entrem al pou de l'Esperança. Als 4 metres de pou i a - 66 de profunditat hi ha un replà que bifurca el pou de l'Esperança a l'O, i una rampa a l'E seguida d'un ressalt de 9 metres que porta a la Via Nova.
Seguint la Via dels francesos i davallats els 13 metres del pou de l'Esperança, trobem un pas baix que desemboca a un ressalt de 2 metres que precedeix immediatament al pou Jacques, de 18 metres. En aquest trobem un repeu a mig pou que forma una aresta perillosa, poc visible a causa de la negror de la roca. Baixat aquest pou, neix una gatera de 5 metres que dóna a un pou aeri de 6 metres, a la base del qual una galeria baixa ens comunica amb tres pous de 10 metres, tots ells oberts a l'estreta galeria final. Aquesta darrera galeria fineix en un estret ressalt que es fa impenetrable als -115 metres de profunditat. Cal remarcar que els primers trams de la cavitat, fins al fons del primer pou (Pou Esquistós) es troba excavada en esquists i la resta en marbres ordovicians.
Tornant al replà del pou de l'Esperança i davallant per la rampa del Cul de Sac, ens trobem amb una gatera que en direcció E arriba a un riuet impenetrable, i en direcció O, superant un pas bastant estret, s'arriba, després d'un ressalt d'1 metre, al pou Montse, de 23 metres. Aquest presenta un replà als 7 metres, i ja ens afecten els primers degotalls. Amb tot, es tracta d'un bonic pou de parets blanques pels marbres que formen el rocam. Seguidament apareix el pou Helena, de 20 metres, amb una successió de ressalts de 4,5, 3,5, 7 i 5 metres respectivament, fins a donar a un meandre per on circula l'aigua. Meandre amunt, s'arriba ràpidament a una xemeneia de 7 metres d'on prové l'aigua en forma de cascada. Meandre avall, trobem un pou de 10 metres regat, a la planta del qual, a -130 metres, l'aigua es perd per una gatera, per ara impenetrable.
Però la cavitat continua per una galeria de 30 metres, que dóna a un pou de 5 metres, seguit d'un meandre que dóna a una galeria més ampla per on circula un riu. És el curs actiu principal de tota la cavitat - aquest darrer meandre no és representat a la topografia -. Uns 5 metres abans del darrer pou, hi ha una gatera d'on prové el riuet que es precipita pel pou. Tornant a l'inici de la galeria, a -130 metres, i després de 8 metres de recorregut trobem un pou de 7 metres que porta de nou al riu principal. A aquest també podem accedir-hi per una estreta gatera que trobem a l'esquerra, pocs metres abans, que desemboca a una sala a 7 metres de la seva planta. El més aconsellable és baixar pel primer dels pous de 7 metres, que trobem a la dreta, i arribarem a una saleta de 4 metres de diàmetre, plena de blocs, des d'on accedim per un pas baix a una sala allargassada per on circula un riu sorollós. La sala, de 5X17 metres i 6 d'alçada, puja entre blocs, fins que, riu amunt, trobem unes cascades d'1, 3, 1 i 7 metres. Aquesta darrera cascada encara no ha estat superada, i caldrà esperar un temps de major sequera.
Si seguim riu avall, queda obstruït pels blocs, però per una gatera descendent, entre els enderrocs, trobem de nou el riu que, a partir d'ara segueix una galeria meandriforme de 2 a 2,5 metres d'amplada per 1 a 2 d'alçada, amb alguns passos més baixos. Seguim riu avall fins a trobar un seguit de ressalts en forma de petites cascades que desemboquen a una sala de 5 metres de diàmetre, totalment inundada. El riu segueix per una galeria inferior, però és aconsellable seguir per una galeria elevada remuntant uns 2 metres per evitar la mullena. Ràpidament tornem al riu després de 4 metres, davallant un fàcil ramonage. Seguidament, el riu es perd per l'esquerra i la galeria s'abaixa i s'estreny fins a formar una gatera terrosa, força compromesa, ja que en cas de crescuda de les aigües, la pèrdua segurament no pot engolir tota l'aigua i s'inunda la gatera. De nou, el sostre s'aixeca, assoleix els 3 metres d'alçada i retrobem el riu. La galeria va formant meandres fins a arribar a un pou de 4 metres, on el riu es precipita en cascada. Davallada aquesta el riu segueix en forma de tub i s'avança molt còmodament uns 110 metres, fins a un darrer tram de 20 metres, on unes llastres estrenyen la galeria, abans d'arribar a la saleta final on hi ha el sifó per on es perd el riu. Aquí la cavitat assoleix la seva màxima fondària de -169 metres.
Tornant uns 20 metres enrere del riu, veiem dues galeries elevades. La de l'esquerra, mirant riu avall, és un pis superior del riu fins a donar a la saleta del sifò terminal. La galeria de la dreta és terrosa i sembla fòssil, s'hi pot avançar sense dificultat uns 105 metres de recorregut, i a partir d'aquí - on de moment s'acaba la topografia - la galeria es converteix en una gatera fangosa que es fa impenetrable als 100 metres més de recorregut.
A partir d'aleshores, i en el transcurs dels darrers anys 1993-2007, s'han fet diverses exploracions en les que s'han topografiat i revisat diversos trams tant per damunt de la cascada, com les gateres riu avall, allargant notablement el desenvolupament horitzontal, arribant a un recorregut total de 1.718 m, però amb una fondària pràcticament idèntica a les primeres topografies de les galeries del riu; -169m.
No sembla que s'hagi assolit el final de la cavitat, ja que les gateres s'estrenyen i s'inunden fent realment dura l'exploració.

A l'extrem occidental del Plan deth Tor, en el fons d'una petita depressió que actua com a engolidor d'un riuet provinent d'un petit estany situat uns 250 metres al N.
El millor accés (si es disposa de vehicles TT) és prenent la pista que surt del poble de Bagergue en direcció a Liat. Un cop s'arriba al Plan de Tor, a l'esquerra de la pista i a l'altra banda del riu d'Unhola ja es pot veure prou bé la depressió on es troba l'avenc.

El 16 d'agost de l'any 1977, Yves Besset (G.S.Pyrénées, Toulouse) durant una prospecció per la vall d'Unhola, va localitzar la cavitat i va fer una primera entrada fins als 15 metres de fondària, on el deturà un pas força estret.
Un mes més tard, l'11 de setembre, juntament amb d'altres companys del GSP, desobstruïren el pas estret i exploraren la cavitat fins al pou Jacques que no davallaren per manca de material.
El 30 d'octubre del mateix any hi tornen i poden davallar fins a l'inci del pou de la Tempesta. Ja havien superat el centenar de metres i la cavitat continuava verticalment. Però no és fins el 31 d'agost de l'any següent que van poder finalitzar l'exploració i aixecar una primera topografia.
El 18 de juny del 1990, quatre membres de la SIS del CE Terrassa, motivats per l'exploració dels francesos decideixen visitar la cavitat. Quan s'arribà al pou de l'Esperança (cota – 66), en Xavi Badiella que anava de primer, mentre esperava que els altres baixessin, davallà desgrimpant l'anomenat Cul de Sac, i la sorpresa fou que, pel dos costats de la planta partien sengles gateres. Una massa estreta en principi, mentre que l'altra, tot i haver d'arrossegar-se força, comprovà que era practicable, i hi entrà tot adonant-se que desembocava en un notable pou. Convençut que la continuació de la cavitat era per aquell costat -ja que segons els espeleòlegs francesos calia superar un pas acotat per arribar al pou Jacques- avisà els altres companys que el seguissin. Llavors no sabien que el pou que es baixà aquell dia era totalment desconegut, però hi havien dubtes al respecte. Aquests es van esvair el 30 de juliol quan van tornar i van baixar els pous descrits pels francesos i per la Via Nova van poder arribar al riu. Aquell estiu i fins a mitjans d'octubre (en sortides gairebé setmanals) van anar progressant en l'exploració, cada cop amb més dificultats en l'avanç.
Les exploracions i topografia es van continuar en diferents jornades al llarg dels estius del 1991 i 1992.
A partir d'aleshores, i en el transcurs dels anys 1993-2007, es van fer diverses exploracions en les que es van topografiar i revisar diversos trams tant per damunt de la cascada, com les gateres riu avall, allargant notablement el desenvolupament horitzontal, arribant a un recorregut total de 1.718 m, però amb una fondària pràcticament idèntica a les primeres topografies de les galeries del riu; -169m.
No sembla que s'hagi assolit el final de la cavitat, ja que les gateres s'estrenyen i s'inunden fent realment dura l'exploració.
Nota de l'equip d'Espeleoíndex: L'única topografia de que es disposa sembla correspondre a 1018 metres de recorregut i la cota de màxima profunditat la situen en – 161 m.
Segons sembla, els 700 metres més de recorregut que té la cavitat corresponen a un càlcul estimatiu basat en els treballs topogràfics posteriors, que resten inèdits i que possiblement s'han perdut.
Toponímia: Els primers exploradors de la cavitat (GSP) la van anomenar Güell del Thur, (ells posaven la dièresi sobre la ë) basant-se en un topònim que apareixia en els mapes de la Vall d'Aran d'Editorial Alpina en les edicions dels anys 1970 i que segons sembla es referia (com el seu propi nom indica: güell) una surgència que originava un petit curs d'aigua i que després d'alimentar un petit estany, es perdia una mica més enllà en la cavitat (és a dir, un engolidor, tot el contrari de güell). Posteriorment, la cavitat s'ha esmentat amb diferents variants del mot original fins que semblava que la més correcta seria Uelh deth Tur.
Però si uelh és el nom aranès de surgència, font, deu, etc., creiem que el correcte seria denominar-la Horat der Uelh deth Tor i canviem Tur per Tor ja que la toponímia oficial (no sempre correcte del tot) senyala Tor (un mot bastant freqüent al Pirineu català) en lloc de Tur.

1. Besset, Y. (1977).- “Spéléologie au Val d'Aran (Espagne)” Ouarnède (9): 57-73. Grouppe Spéléologique des Pyrénées. Toulouse.
2. Cardona, F. (1990).- Grans cavitats de Catalunya. Vol 1: La Serralada Pirinenca. 198 pp. Espeleo Club de Gràcia. Barcelona.
3. Quirós, M.; Galí, D.; Badiella, X.; Badiella, E. (1992).- “Uelh d'eth Tur” SIS (12): 73-84 / Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa (75): 209-220. Terrassa.

· Web del Centre Excursionista de Terrassa (actualització de les darreres exploracions (2003-2007). · Fotografies facilitades per Javi Garrido (ERE del CEC)