Per una àmplia boca d'uns 4 metres de diàmetre es penetra en un pou cilíndric de 20 metres de profunditat que baixa fins a un replà de base inclinada que comunica tot seguit amb la segona part del pou principal que aquí presenta una vertical de 57 metres, de descens aeri i una amplada d'uns 10 metres. La seva base, coberta per guano, un petit dipòsit d'aigua i temporalment per gel, presenta dos petits conductes laterals descendents on es pot baixar fins al punt de màxima fondària.
A
la part superior del vessant S de la Serra del Cadí.
Des
del poblet de Josa del Cadí s'ha de pujar fins el coll de Jovell (ja
sigui per una pista que porta a Cornellana o pel GR 150-1). Des del
coll s'ha de remuntar el vessant costerut i de difícil trànsit,
sempre en direcció N i salvar els 600 metres de desnivell que hi ha
fins la zona més herbosa dels Planell de Munt (o de Josa, segons
l'ICC). Pocs metres per sota del tram més oriental d'aquests
planells es troba la boca de l'avenc. El vol de les gralles pot
ajudar a localitzar-lo.
Es
pot utilitzar la ruta senyalitzada, encara que sense camí, del GR
150-1, que surt del mateix coll de Jovell i quan s'arriba a l'alçada
del 2400 metres, desviar-se cap a l'esquerra, planejant fins als
Planells de Munt.
Coordenades
aproximades, a revisar.
Durant
la febre per la recerca del fantasmagòric gouffre de la
Sorcière (S.C. De Saint-Pons,
1964), van ser moltes les batudes que es van fer els anys posteriors
per la serra del Cadí.
Una de les primeres va ser la
protagonitzada per Francisco (Helios) Chavarria (GES - CMB), Oleguer
Escolà (ERE – CEC) i A. Escolà, pare de l'Oleguer i que anava
d'acompanyant.
Farem
un extracte del relat que l'amic Escolà ens ha fet manta vegades amb
la seva peculiar narrativa. Els dies 27 al 29 de juny del 1965 van
decidir fer una excursió per la zona alta del Cadí i mirar de que
es tractava el topònim gralleres que
apareixia en el mapa de l'Alpina i de les quals els havien informat
prèviament a Josa. Després de superar l'aproximació, baixen primer
la grallera petita i tot seguit emprenen el descens de la grallera
gran. Cal dir que de material portaven una escala elektron
de 20 metres i una corda, suposadament de 60 metres. Amb l'escala
arriben fins al replà dels 20 metres, però el pou continua avall.
Lliguen la corda al final de l'escala i en Chavarria decideix fer un
rappel, però ... ¿
Cómo subiggué, Oleguer?.
Aquest es treu del sarró un joc de jumars
(estris que en Chavarria no havia vist mai en la seva vida) que havia
portat en Joan Antoni Raventós l'any anterior d'un viatge d'estudis
a Estats Units. L'Oleguer li fa una breu explicació del seu
funcionament i en Chavarria se'n va pou avall. Quan veu que se li
acaba la corda, calcula que li manquen uns 6 metres per arribar al
fons i decideix tornar amunt. S'instal·la els jumars
i al cap d'una estona, l'Oleguer des del replà sent: !
Oleguer, egsto no sube!. A crits
li torna a explicar com se'ls ha de posar, però res, allò no
funcionava. Tot això agreujat amb la frontal elèctrica que només
s'encenia a estones a força de cops. Passen els minuts i res, en
Chavarria allà baix penjat com un fuet. A tot això, l'Oleguer sent
que el seu pare parla amb algú, puja a la boca i es troba amb dos
pastors que pasturaven per aquelles contrades. Demana ajut per, entre
tots quatre, “apianar” l'escala, la corda i en Chavarria a
l'extrem. Però res, després d'un primer intent fallit, els pastors
es fan fonedissos. Torna a baixar al replà per continuar donant
instruccions i al cap de força estona sent: ! Buggo, migga
que soy buggo! !Oleguer, ya subo!
(naturalment hem omès tots els renecs que acompanyen el diàleg).
Quan arriba al replà s'explica, resulta que a les fosques havia
posat el jumar
inferior a les bagues del superior i no a la corda. Al cap de gairebé
una hora penjat, en un cop de llum de la frontal s'havia adonat del
terrible error. Aquest relat és una demostració més de tot allò
que no s'ha de fer mai en una exploració.
Sembla ser que l'any següent hi va
haver un nou intent fallit de baixar el pou per part de membres de
l'Agrupació Científico Excursionista de Mataró. No és fins
l'agost del 1968 que, en una breu campanya de la SIRE – UEC Sants,
s'aconsegueix explorar tot l'avenc i fer una topografia molt
esquemàtica que situa la cota de màxima fondària en 87 metres.
No
es tornen a tenir notícies de cap més visita fins l'agost del 1995,
en que durant una de les seves campanyes al Moixeró – Cadí,
membres de la SIES – l'Avenç (Esplugues de Llobregat) tornen a
explorar-lo i fan una topografia més completa i precisa, la qual
però, ha restat inèdita fins que en Jordi de Valles la retroba a
l'arxiu de la SIES i es publica al segon volum del seu Catàleg
(2009).
Copyright © Espeleoworld 2022.