Cova Gran de la Font Freda

La boca és molt visible, allargassada i inclinada uns 45º, de 13 metres de longitud i es presenta talment com si fos una balma. Un cop traspassada s'entra a un corredor estret de 6 metres amb un xic de rampa. Si ens enfilem entre les parets de la galeria inclinada es pot assolir al cap de 10 metres una reclosa sala de la qual surt una altra galeria ascendent que desemboca a la capçalera d'una nova galeria, a la qual s'accedeix mitjançant un ressalt que caldrà davallar fàcilment; aquesta segueix 5 metres i no és gaire ampla però sí alta, i acaba amb un pas estret on cal arrossegar-se força, superat el qual segueix 8 metres més fins a una saleta final on gairebé hom hi cap dret. En un racó s'hi poden observar unes boniques estalagmites que donen una mica de bellesa a la sala.
Si des de l'inici de la cova ens fixem en el llavi superior de la boca, podrem observar un forat, al qual s'hi pot accedir sense gaire dificultat, i trobarem l'inici d'una nova galeria que segueix en direcció totalment oposada a l'anterior. Al principi és força alta i ampla, però es fa estreta i baixa molt sobtadament. A uns escassos 2 metres el pas estret que cal superar es fa dificultós (30 x 50 cms.). Franquejat aquest, la galeria es torna a fer alta (1 a 1,5 m.), recoberta d'estalactites i amb el terra ple de 'gours'; aviat gira lleugerament arribant a un petit ressalt on la galeria fa dos pisos. Anirem per l'inferior, que és més còmode, fins arribar altre cop a trobar-nos aquests dos pisos on acaba la la galeria en un racó ple de formacions estalagmítiques.

Des de la Mata seguirem el camí del coll de Garganta i un cop aquí baixarem en direcció N fins la Font Freda per un camí molt perdut. A uns 120 metres després de la font, quan el camí comença una forta baixada, haurem de seguir a l'esquerra en direcció al cingle proper on es troba la cova.

Coneguda des de fa molt de temps pels boscaters i carboners que s'hi aplegaven per fer els àpats i també sembla que era el punt d'esbarjos discrets d'aquells treballadors del bosc. Aleshores la coneixien com a cova o balma de la Tudona, en record d'una senyora no gaire amiga dels tudons que s'amagaven a la cova i que ella va anar eliminant a cops de garrot.
Quan es començaren a fer les primeres prospeccions (anys 1950's) per tot el torrent de la Font Freda a càrrec del GES – CMB, a aquesta cova la van denominar Cova nº 2 de la Font Freda i la que està més a prop de la font, de dimensions molt reduïdes i que sembla que actualment està obstruïda, la van catalogar com a cova nº 1. Passen els anys i no es tenen gairebé notícies d'ella, a excepció d'estar relacionada (i mal situada) als mapes de l'Editorial Alpina de l'època.
L'octubre del 1977, membres de la Penya Excursionista Guimerà (Barcelona) exploren i topografien la cavitat, tot anomenant-la erròniament Cova del Topi. No sabem si les galeries superiors ja eren conegudes per la gent del GES o va ser una primera exploració dels del GEPEG. Aquesta topografia ha passat gairebé desapercebuda i només es va veure en un recull de treballs, d'ordre intern del grup i de mínima difusió.
El 1985, membres de la SIS i del GES-Terrassa l'exploren, la topografien i la publiquen. Les dades espeleomètriques d'aquests són menys generoses que les del GEPEG.

1. Badiella, Xavier (1985).- “Les coves de la Font Freda”. Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa (40-41): 914-917. Terrassa

• Altres dades i fotografia extreta del blog: trailsantllorenc (de Lluís R. Hernández, de Matadepera)