La
boca és molt visible, allargassada i inclinada uns 45º, de 13
metres de longitud i es presenta talment com si fos una balma. Un cop
traspassada s'entra a un corredor estret de 6 metres amb un xic de
rampa. Si ens enfilem entre les parets de la galeria inclinada es pot
assolir al cap de 10 metres una reclosa sala de la qual surt una
altra galeria ascendent que desemboca a la capçalera d'una nova
galeria, a la qual s'accedeix mitjançant un ressalt que caldrà
davallar fàcilment; aquesta segueix 5 metres i no és gaire ampla
però sí alta, i acaba amb un pas estret on cal arrossegar-se força,
superat el qual segueix 8 metres més fins a una saleta final on
gairebé hom hi cap dret. En un racó s'hi poden observar unes
boniques estalagmites que donen una mica de bellesa a la sala.
Si
des de l'inici de la cova ens fixem en el llavi superior de la boca,
podrem observar un forat, al qual s'hi pot accedir sense gaire
dificultat, i trobarem l'inici d'una nova galeria que segueix en
direcció totalment oposada a l'anterior. Al principi és força alta
i ampla, però es fa estreta i baixa molt sobtadament. A uns escassos
2 metres el pas estret que cal superar es fa dificultós (30 x 50
cms.). Franquejat aquest, la galeria es torna a fer alta (1 a 1,5
m.), recoberta d'estalactites i amb el terra ple de 'gours'; aviat
gira lleugerament arribant a un petit ressalt on la galeria fa dos
pisos. Anirem per l'inferior, que és més còmode, fins arribar
altre cop a trobar-nos aquests dos pisos on acaba la la galeria en un
racó ple de formacions estalagmítiques.
Des de la Mata seguirem el camí del coll de Garganta i un cop aquí baixarem en direcció N fins la Font Freda per un camí molt perdut. A uns 120 metres després de la font, quan el camí comença una forta baixada, haurem de seguir a l'esquerra en direcció al cingle proper on es troba la cova.
Coneguda
des de fa molt de temps pels boscaters i carboners que s'hi aplegaven
per fer els àpats i també sembla que era el punt d'esbarjos
discrets d'aquells treballadors del bosc. Aleshores la coneixien com
a cova o balma de la Tudona,
en record d'una senyora no gaire amiga dels tudons que s'amagaven a
la cova i que ella va anar eliminant a cops de garrot.
Quan es començaren a fer les
primeres prospeccions (anys 1950's) per tot el torrent de la Font
Freda a càrrec del GES – CMB, a aquesta cova la van denominar Cova
nº 2 de la Font Freda i la que està més a prop de la font, de
dimensions molt reduïdes i que sembla que actualment està
obstruïda, la van catalogar com a cova nº 1. Passen els anys i no
es tenen gairebé notícies d'ella, a excepció d'estar relacionada
(i mal situada) als mapes de l'Editorial Alpina de l'època.
L'octubre
del 1977, membres de la Penya Excursionista Guimerà (Barcelona)
exploren i topografien la cavitat, tot anomenant-la erròniament Cova
del Topi. No sabem si les
galeries superiors ja eren conegudes per la gent del GES o va ser una
primera exploració dels del GEPEG. Aquesta topografia ha passat
gairebé desapercebuda i només es va veure en un recull de treballs,
d'ordre intern del grup i de mínima difusió.
El 1985, membres de la SIS i del
GES-Terrassa l'exploren, la topografien i la publiquen. Les dades
espeleomètriques d'aquests són menys generoses que les del GEPEG.
Copyright © Espeleoworld 2022.