Cova del Manel

La boca de la cova, de 5 metres d'alçada i bastant estreta, ens dóna pas a la galeria d'entrada de 40 metres de recorregut que, en sentit descendent va perdent alçada fins adonar a una galeria perpendicular; aquesta, per la dreta, acaba tot seguit i per l'esquerra és per on segueix la cova. Passat un primer pas estret, trobem una xemeneia, primera comunicació amb el pis superior. Seguidament un nou pas estret ens porta a una bifurcació, seguint per l'esquerra (SO) pugem a un complicat laberint (Laberint del caos), format per un conjunt de galeries entre blocs, originades per un important procés clàstic. Deixant aquest i tornant a la bifurcació, cap a la dreta (N) seguim una estreta galeria que comunica per dos punts a l'esquerra amb l'anterior laberint, i per dos punts més, amb el pis superior. La galeria, després de seguir diverses direccions, arriba a un estret pas seguit d'un ressalt de 1,5 metres anomenat Clot dels ossos. Passat aquest ens trobem dins d'una diàclasi que per dalt dóna també al pis superior, i seguint-la trobem ràpidament una galeria paral·lela a aquesta; després se n'hi afegeixen dues més fins a trobar-se totes en una ampla galeria que ens duu a la Sala Pirenaic, per on continua la cavitat. Al principi d'aquesta ampla galeria i per sobre d'ella, trobem un laminador que és el darrer enllaç amb el pis superior.
Pis superior: S'hi pot arribar per sis enllaços, el més recomanable és, potser, el primer que trobem entrant. Aquest és una xemeneia d'uns 6 metres, un cop superada trobem una galeria que ens duu a una ampla sala, la més gran del pis superior. Les parets i el terra estan recoberts per colades, produïdes per les infiltracions que fan de la sala l'únic lloc més o menys actiu d'aquesta zona de la cavitat. A mitja alçada de la xemeneia trobem una nova galeria; aquesta té una bifurcació a l'esquerra que ens duu a una nova sala plena de blocs i originada pel mateix procés clàstic que el del Laberint del caos. Per entremig dels blocs podem arribar al pis inferior per dos llocs diferents. Seguint la galeria, abans de la darrera sala, trobem un pas estret (Pas del 4), i passat aquest entrem en un nou laberint format per una diàclasi de fins a 12 metres d'alçada que es creuen perpendicularment. Des d'aquí tornarem al pis inferior per un pou que dóna sobre mateix del Clot dels ossos, o bé pel laminador que ens duia a la galeria abans de la Sala Pirenaic.
La Sala Pirenaic, també coneguda com Sala de les banderes, és la més espaiosa de la cavitat, força concrecionada, però molt malmesa i bruta per l'incivisme d'alguns visitants. Des de la sala i remuntant una colada, trobem la Galeria Datzira, de 15 metres de recorregut i amb una xemeneia a l'esquerra de 14 metres d'alt.
Tornant a la sala seguim per la Galeria GES, també coneguda per les Rambles o el Metro. És la galeria més ampla de la cova i en ella s'ajuntaven les aigües provinents de les tres galeries terminals. La Galeria GES va disminuint de secció al llarg dels 60 metres de recorregut que té, i al seu final, en direcció N70E, trobem la primera de les galeries terminals: la Galeria GETIM. El seu accés és un estretíssim pas (19 cm. D'amplada), ja que una colalada ha disminuït notablement la secció. Superat aquest pas, la galeria augmenta de dimensions i segueix, recte primer, i cap a l'esquerra després, fins afer-se impenetrable.
En direcció contrària a la Galeria GETIM i seguint dins la mateixa diàclasi, la galeria segueix, generalment inundada, trobant al mig un pas bastant baix (Pas de les riuades), fins arribar a la bifurcació d'on surten les altres dues galeries terminals: la Galeria Sanclimens i la Galeria del Vent. A la primera s'arriba passant el Sifó Setmana Santa, pas bastant estret però que en realitat no sifona, i remuntant després 14 metres de desnivell fins arribar al peu de dues xemeneies dins la mateixa diàclasi. Aquestes xemeneies tenen 70º d'inclinació i es poden remuntar en oposició la primera i en artificial la segona fins a trobar-se als 26 metres, seguint després fins que es fa impracticable als 46,5 metres on hi trobem força concrecions i també arrels, cosa que indica que l'exterior no és massa lluny. Aquest és el punt més elevat de la cova (cota + 52) respecte a la boca d'entrada.
Tornant al Sifó Setmana Santa i abans de passar-lo, trobem a la dreta la Galeria del Vent, on existeix on fort corrent d'aire. Al principi d'aquesta galeria i a l'esquerra, hi ha una saleta molt concrecionada amb una xemeneia, anomenada Confluència Cavall Bernat, que remunta 24 metres. El sòl de la saleta és ple d'aigua que degota de la xemeneia i que per un conducte impenetrable passa a la galeria del Pas de les riuades.
Seguint la Galeria del Vent i recorrent 40 metres, un pas estret i facilment sifonable (Pas de la planxa), ens porta a una darrera sala de 8 x 4 metres, anomenada Sala del llac o dels llibres, entre d'altres noms. A l'altre extrem de la sala, la galeria segueix fins a trobar aigua, que retrocedeix o avança segons les pluges; i finalment, la galeria es fa impracticable, si bé el corrent d'aire ens indica que la cavitat segueix. En aquest punt ens trobem a la cota – 12, el de màxima fondària respecte a la boca i a uns 200 metres en línia recta d'ella.
El desnivell total de la cova és de 64 metres (-12 ; +52) i el recorregut total topografiat és de 788 metres. (Dades de l'any 1978).
Cap a 1994, membres del GES – CM Terrassa van forçar el final de la Galeria Sanclimens aconseguint progressar una vintena de metres. La galeria està força reomplerta de material sedimentari on caldria practicar una bona tasca de desobstrucció per poder avançar més metres.
Per la mateixa època, membres de l Espeleo Club Sabadell van escalar la Sala del Vent, accedint per una gatera a una altra xemeneia que malauradament acaba en una curta gatera sense possibilitat de continuació.
Amb aquestes petites prolongacions la cova superarà els 800 metres de recorregut. (Informacions facilitades per Xavier Badiella, SIS del CE Terrassa).
Antiga surgència que drenava les aigües d'aquest sector del massís. Actualment i únicament en casos de pluges excepcionals, únicament entren en activitat les tres galeries terminals.

Per damunt i al N de Can Pobla i dins de la canal del mateix nom. L'accés es pot fer des de l'aparcament de Can Pobla (si us han deixat pujar amb cotxe) i anar a seguir el camí que puja a la Mola per la banda de ponent, per a abans d'arribar al desviament que va al camí dels Monjos, ficar-se dins la canal de Can Pobla. Segons ens indiquen l'accés de la canal des de baix està prohibit, per considerar-se zona de protecció integral del Parc Natural.

Coneguda en els seus primers 40 metres des del 1899 pels propietaris de Can Pobla. No apareix en cap dels catàlegs de Font i Sagué ni de Faura i Sans.
Visitada el 1911 per membres del Centre Excursionista de Terrassa que poden engrandir el forat del final de la galeria d'entrada i penetrar en una part de les galeries del pis superior, tot calculant uns 150 metres de recorregut i realitzen un croquis que surt publicat a la Guia de Sant Llorenç de l'any 1935.
Des de finals del 1948, membres del GES – CMB sovintegen les visites a la cova i durant 1951 exploren gairebé tota la zona laberíntica del pis superior, donant per acabada totalment l'exploració (Assens dixit). En aquell moment li atorguen un recorregut de 210 metres.
A mitjans del 1952, components del Centre Excursionista Pirenaic (Barcelona) poden superar la zona laberíntica i desemboquen a la sala de majors dimensions de la cavitat i que porta el nom de l'entitat. En assabentar-se de la descoberta, membres del GES - CMB tornen a la cavitat i un cop a la Sala Pirenaic troben una galeria de notables dimensions que havia passat incomprensiblement desapercebuda als del Pirenaic. Aquesta galeria acabava en un sifó.
Durant les greus inundacions al Vallès el setembre de 1962, la cavitat va entrar en funcionament hídric i es van obrir alguns passos fins aleshores impracticables. Aquesta circumstància la descobreixen el mes de novembre següent espeleòlegs de l'EDES – CECB (Manresa) que, tot excavant el fang a l'antic sifó (Pas de les riuades) van avançar uns quants metres i poques setmanes més tard pogueren arribar al punt anomenat La Planxa.
Durant l'any 1966 membres de la SES – CE Sabadell realitzen una topografia total de la cavitat i afirmen que el seu recorregut arriba als 1248 metres. L'any següent, gent del GETIM (Sabadell) tot forçant un pas molt estret al final de la Galeria GES descobreixen la Galeria GETIM, de 106 metres de recorregut.
El GES – CMB afegeix a la seva topografia les noves descobertes fetes pels grups de Sabadell i la publica al Catàleg de la província de Barcelona, corresponent a Sant Llorenç del Munt (1974), tot assignant-li un recorregut de 932 metres.
El 1978, la SIS – CE Terrassa refà de nou la topografia de tota la cavitat i fixen el recorregut en 788 metres.

1. Badiella, E. (1981).- “La Cova del Manel” SIS (8): 14-17 / Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa (23): 254-257. Terrassa

2. Cardona, F. (1990).- Grans cavitats de Catalunya, vol 2. 484 pp. EC Gràcia, Barcelona.

3. GES-CMB (1974).- Catálogo espeleológico de la provincia de Barcelona. 198 pp. Club Montañés Barcelonés /Diputación Provincial de Barcelona.

4. Montoriol, J.; Assens, J.; Andrés, O. (1955).- “El funcionamiento hidrológico actual del sistema hipogeo de la Canal de Can Pobla (Sant Llorenç del Munt. Barcelona)” Speleon T. VI (3): 127-154. Universidad de Oviedo.

• Fotografies extretes del blog: Espeleobloc (apunts dels dies 4 i 5 d'abril del 2013)