Cova del Goleró

L'entrada a la cavitat es fa per una àmplia boca de forma gairebé rectangular i plena de blocs que dóna pas a una galeria de direcció E, la qual als pocs metres gira cap a l'esquerra i pren la direcció N, enmig de grans blocs caiguts del sostre i amb algunes formes litogèniques molt fossilitzades. Aquí existeixen diferents diverticles entre els blocs.
Passats els primers 60 metres de galeria, en sentit lleugerament ascendent, trobarem l'anomenada Sala Guarra (anomenada així per la gran quantitat de guano de rat-penat que es troba. La sala té força concrecions i unes dimensions notables: 27 metres de llarg per 7 d'ample i 7 d'altura.
A continuació es troba l'anomenada Sala Channel (degut a l'aroma que s'hi respira degut a les deposicions del rat-penats que l'ocupen temporalment). Aquesta sala té 14 metres de llarg per 7,5 d'ample i 6 d'alt, tot prenent una direcció cap al NE.
Passat un pas estret es segueix entre blocs humits i enfangats fins arribar a la Galeria Hawai (donat per la quantitat de sorra fina que s'acumula) i tot seguit s'arriba a un punt anomenat la Fonteta, on hi ha una aportació d'aigua que baixa per una colada lateral, donant lloc a un bonic conjunt de gours i microgours. Tot seguit i prenent direcció NO es baixa fins a trobar el primer tram de galeria inundada, que es troba a 208 metres de la boca d'entrada i pràcticament al seu mateix nivell. A l'altre extrem del “llac” es troba un pas de 2 metres de llarg que en algunes èpoques pot gairebé sifonar i que comunica amb una altra zona inundada (el Rocòdrom), de direcció NE i una llargada de 14 metres per 4 d'ample i 2 de fondària, que deixa al costat d'una paret en la que segueix una xemeneia que porta a la galeria superior. Però en el costat més al NO es veu un portal amb formacions al sostre, que es converteix en el “segon sifó”. Una gran pedra que obstaculitza el pas 50 centímetres per sota l'aigua obliga a fer un capbussament d'un metre de llarg. Passada aquesta estretor es troba un tercer “llac”, d'orientació N i de 8,5 metres de llarg per 5,6 d'ample i 6 de volta (anomenat “Casi me ahogo”) i que va reduint la seva fondària fins que torna a peu pla, en un tram totalment enfangat i que porta a una galeria de direcció NE en la que, a mà dreta, hi ha un pas estret que també comunica per una rampa i un fort ressalt amb la Galeria Superior.
Seguint la galeria principal per espai de 34 metres amb una amplada constant de 5 metres i una altura de també 5 metres, s'arriba, després de passar entre blocs i sorra fina, al sifó, de moment terminal (Sifó amb Vermouth). En aquest punt, utilitzant botelles autònomes, els membres del GREI van poder resseguir encara 26 metres més sota l'aigua, trobant-hi tan sols una bombolla d'aigua als 15 metres de recorregut. Al final van poder observar una bifurcació en forma de Y, la qual es pot seguir pel costat dret, però donada l'acumulació de blocs que hi ha en el nou pas estret, no es veu massa viable una possible desobstrucció. Aquesta galeria inundada té una amplada màxima de 6 metres i una altura de 2,60 metres.


Galeria superior: Situats a la sala “Casi me ahogo” es troba una gatera ascendent que desemboca a una petita sala de 3 x 3 metres anomenada “Sala del Vuelo”. A la seva dreta s'inicia un fort ressalt de fang i enderrocs de 8 metres d'alçada que, un cop remuntat accedeix a la sala Jo que sé, la qual té unes dimensions de 30 metres de llarg per 6,60 d'ample i 7,20 d'altura, havent recorregut 330 metres des de l'entrada i tenint al davant una xemeneia a continuar de no menys de 15 metres d'altura.


En dues visites realitzades per l'ERE - CEC (13/01/2013 i 3/03/2013) el primer tram de la zona inundada estava pràcticament sec. Només hi havia una capa d’aigua d’uns dos o tres dits de profunditat. Però, així com en la visita del mes de gener no hi havia aportacions hídriques, en aquesta última, per la part dreta de la cavitat hi penetrava un notable cabal d’aigua que s’escolava cap al segon sifó
Des del punt de vista geomorfològic es tracta d’una cavitat força interessant. Els fenòmens clàstics tenen molta importància en tot el desenvolupament, així com les empremtes de corrent que es poden veure a molts llocs de la galeria, tant a les parets com al sostre. Pel contrari, els espeleotemes es troben bastant localitzats.


Espeleometria: La topografia més antiga (GREI) sembla que amb criteris més estrictes dóna un recorregut de 330 metres. L'altra (GE Badalona), potser més generosa, li atribueix 466 metres, malgrat que tot el tram final és extret de la topografia del GREI.
El desnivell és de 20 metres (-5 /+15).

Des del Coll de Condreu, sobre la carretera C-153 que va d’Olot a Rupit, al costat de la carretera que va al Santuari del Far, surt una pista asfaltada que baixa fins a la casa de l’Om de Vallissana. És una pista particular, per tant es recomana demanar permís a la casa per passar fins al lloc on es pot deixar el vehicle per anar a la cavitat
Des de “l’aparcament” cal creuar el torrent i marxar pel Pla de l’Om fins a trobar un camí, amb un indicador de prohibit passar motos, que comença a perdre altitud pel marge esquerra d’una torrentera. S’arriba a una tanca metàl·lica (tanqueu-la després de passar) on el corriol inicia unes ziga-zagues. Quan s’acaben aquestes la ruta es torna més planera. A partir d’aquí cal estar atents a una fita de pedres que hi ha a la dreta. Es creua el torrent i es van seguint unes marques recents de pintura verda. El camí, que primer baixa suaument, va guanyant inclinació fins arribar a l’entrada de la cova.

A finals de l'any 1974 en Jordi Mor va començar a fer un treball sistemàtic de catalogació de cavitats del Collsacabra (o Cabrerès) i entre d'altres persones va contactar amb Salvi Aulet, que aleshores vivia al Santuari del Far. Aquest li va facilitar informació de nombroses cavitats de la zona del Far, però n'hi havia una que en Salvi la considerava el seu petit Santuari, raó per la qual només l'anomenava de passada tot traient importància a la seva “coveta” i fins i tot despistant sobre la seva situació. Quan es va citar per primer cop al CEDC (1980) les poques referències que tenia en Jordi Mor eren pràcticament nul·les.
A finals de 1988, en Salvi va poder comprovar que algú havia penetrat a la “seva” cova i el secret havia estat desvetllat. Va avisar en Jordi Mor i li va ensenyar el lloc on és situada la cova, aquest es va posar en contacte amb membres del GREI – Agrupació Excursionista Icària (Barcelona) i tots plegats es van posar a la tasca d'exploració i estudi de la Cova d'en Salvi. Els treballs es van portar a terme durant cinc sortides al llarg de l'any 1989. El treball final es va presentar a la 3ª edició del Premi N. Font i Sagué (Federació Catalana d'Espeleologia, 1990) sense obtenir cap reconeixement.
A mitjans dels anys 1990, va rebre una visita per part de membres de la SIE, durant la qual es va intentar bussejar el sifó terminal, però el laminador de sorra que hi ha a -3 m. de fondària en el sifó, estava totalment curullat.
Malgrat tot, la cavitat va tenir molt poca divulgació entre el món espeleològic català i, quan va ser localitzada l'any 2003 per membres del GE Badalona (tot seguint una informació d'una anomenada Cova del Portuguès, ja que hi havia la llegenda que s'havia ofegat una persona d'aquesta nacionalitat intentant passar un sifó), en un primer moment van arribar a pensar que es tractava d'una cavitat inèdita. Durant les seves visites van poder constatar que el tram final presentava contaminació de les aigües per purins i van presentar una denúncia a l'Agència Catalana de l'Aigua (veure Cavernes nº 27, 2008).


Toponímia: Aquesta cavitat és coneguda per diferents noms, però hem reconsiderat (a instàncies d'en Francesc J. Gomes Mur, agent rural i coordinador del Grup de Suport de Muntanya Oriental) deixar com a “principal” el de Cova del Goleró, ja que, com també defensen els companys del GE Badalona, és la denominació més antiga i com és coneguda per la major part de la gent del territori i malgrat que Cova d'en Salvi és el primer en que es va donar a conèixer i és com també està referenciada al mapa de l'ICGC. Desconeixem d'on prové el topònim Carnús amb que també és denominada la cavitat i podríem afegir que també hem arribar a sentir dir-li Cova de l'Om (pel mas proper). Davant la gran 'oferta' de noms, que cadascú li digui com li sembli millor.

1. Borràs, J.; Miñarro, JM.; Talavera, F. (1980).- Catàleg Espeleològic de Catalunya (vol. 6): el Baix Empordà, el Gironès, la Selva, l’Osona, el Vallès Oriental i el Maresme: 290 pp. Ed. Políglota. Barcelona.
2. GREI (1990).- “La cova d'en Salvi” Butlletí Agrupació Excursionista Icària (1): 25-30. Agrup. Excurs. Icària. Barcelona

3. GE Badalona (2008).- “Una actuació de l'Agència Catalana de l'Aigua a la Cova del Goleró (la Selva)”. Cavernes (27): 74-85. Grup d'Espeleologia de Badalona.

• Coordenades, fotografies i altres dades facilitades per Alfred Montserrat (ERE – CEC)