Cova del Centenari

La boca, de forma triangular i que amida un metre d’alçada per 80 cm de base, dóna pas a una rampa ascendent de dos metres i mig, el final de la qual desemboca en una saleta prou alta com per posar-nos dempeus, on podrem apreciar dues diàclasis quasi perpendiculars entre elles i que ben aviat es fan impracticables. Són remarcables els dos fenòmens calcaris que recobreixen les parets de la cavitat. La paret de la dreta és recoberta de colades llises d’un to blanquinós, amb alguna estalactita, mentre que la paret de l’esquerra és recoberta d’anemolites, d'aspecte coral·lí. Al terra d’aquesta saleta fou descoberta la peça de ceràmica, part de la qual restava mig desenterrada, dins un terra argilós i sec remogut per rosegadors, que hi havien deixat l’empremta característica de quan excaven els seus corredors.

Trobem la cova a l'esquerre del camí que dels xiprers porta al coll de Garganta, passats vint metres després que les parets del cingle toquen el camí. Primer trobem una obertura arran de sòl: és el forat del Centenari. La cova del Centenari és a l’esquerra d’aquest forat, a un metre i mig del terra, i al fons d’una altra esquerda menys visible.
Coordenades aproximades i de poca fiabilitat (no ressenyades per l'autor de la fitxa).

Va anar d’un pèl que la cova del Centenari passés desapercebuda, amagada com estava darrera d’una cascada d’arítjol i esbarzers, que en segellaven l’entrada. En apartar l’herbei vam trobar una escletxa penjada un metre i mig del terra. Amb el simple gest d’acostar-nos-hi, vam descobrir que l’escletxa, quasi imperceptible, era l’avantsala d’una cova de boca triangular que amb prou feines aixecava un metre d’alçada. En la primera exploració, i per acabar-ho d’adobar, vam ensopegar amb un fragment de ceràmica de l'edat del ferro entre el material de superfície. La peça es troba dipositada al Museu de Terrassa.
Araceli Martín, en aquelles dates responsable territorial del Servei d’Arqueologia de la Generalitat, confirmà, a més, que es tractava d’un fragment groller ( fet a mà ) corresponent a una urna funerària d’incineració, força comunes a casa nostra, i pertanyent al període conegut també com Cultura dels Camps d’urnes. De les reduïdes i incòmodes dimensions de la cavitat, es pot deduir que molt probablement no va tenir altra funció que la de sepulcre.
Convé recordar des d’aquí que la cavitat, en qualitat de jaciment arqueològic pendent d’excavació, resta protegida per la Llei de Patrimoni Històric, i que no és permès d’efectuar-hi cap tipus de remoció de terreny ni, com és obvi en qualsevol cavitat, malmetre’n el contingut. Per als amants de la història de la muntanya, és sens dubte una troballa única referida a un període escassament representat en cap dels també escassos jaciments cavernícoles que es troben dins el Parc. Efectivament, de les més de 150 coves registrades fins el moment, només en una desena escassa ha estat provada la presència de l’home prehistòric (comptant-hi les excavacions oficials i oficioses). Donat l’interès de la troballa, es va decidir batejar la cova amb el nom de Centenari, perquè l’any de la descoberta ( 1997 ) coincidia amb el centenari de la publicació del primer catàleg espeleològic d'en Norbert Font i Sagué, considerat el pare de l’espeleologia a casa nostra. D’aquesta manera es volia retre homenatge al conjunt d’espeleòlegs en llur afany de respectuosa coneixença del món subterrani.