Cova de Vallmajor

El pòrtic d'entrada, d'uns 3 metres d'alt per uns 5 d'amplada, dóna inici a les galeries de la cavitat amb la tònica general d'elles, és a dir, un fort pendent amb inclinacions molt variades. A les primeres galeries surten diferents desviacions que porten a sengles recintes sense cap continuació; per la galeria que podem dir general, es continua baixant fins que la volta perd alçada i s'arriba a un diverticle amb un gorg. En aquest punt comença un pou de parets subverticals i un desnivell d'uns 15 metres, que posa en comunicació amb la sala de majors dimensions de la cavitat, multipartida per diferents barreres estalagmítiques. La part final d'aquesta cambra és més reduïda i mitjançant una sèrie de ressalts s'arriba a la cota de màxima profunditat. Poc abans d'aquest tram final i a l'extrem S de la sala, existeix una altra comunicació amb una altra cambra gairebé paral·lela a l'anterior i en un sentit ascendent durant uns 30 metres, quedant curullada pels sediments.
Sembla tractar-se d'un antic engolidor del torrent pretèrit, que les aigües excavaren sobre una xarxa de diàclasis establides sobre uns plans d'estratificació amb un cabussament general d'uns 45º. Posteriorment es van desenvolupar una sèrie de processos clàstics i litogènics importants que han configurat l'aspecte actual de la cavitat, avui suspesa per damunt de l'actual tàlveg.

Al SO de la població d'Albinyana, a uns 90 metres per damunt del vessant dret del barranc de la cova de Vallmajor.
L'itinerari més recomanable actualment és sortir per l'extrem de ponent del poble (seguint el GR-92), tot prenent el camí asfaltat que puja a l'ermita de Sant Antoni; abans d'arribar, en una corba, surt a l'esquerra una pista de terra que cal seguir, passa pel costat del mas de Perutxo i segueix fins a les runes del mas d'Escansa. Passat aquest, al bell mig d'un tallafocs (sota d'ell discorre un gasoducte), surt a l'esquerra una pista en mal estat i uns 200 metres més endavant, a l'esquerra, es pren un caminoi que tot planejant s'acosta a la part superior del barranc i a la cova, al peu d'un petit cingle i per damunt d'una tartera que baixa fins el barranc.

Coneguda des de temps immemorial. El primer en fer esment de la cavitat és N. Font i Sagué en el seu Catàlech (1897) tot dient: Hi ha grans filtracions d'aigua, lo qual, unit a una pendent molt ràpida, fa que la seva baixada sia una mica perillosa.
Es té constància d'algunes visites esporàdiques que no passen de les primeres galeries en pendent de la cova. La tardor del 1951, el GES – CMB fan la seva primera visita a la cova i l'escullen per a una de les sortides del II Curs Oficial d'Exploracions Subterrànies.
Poca cosa més se'n sap fins l'any 1952 en que un petit grup excursionistes del Vendrell, encapçalats pels germans Salvador, Lluís i Joan Viñas, arriben al final conegut fins aleshores i localitzen un pas estret per on arriben a unes saletes i al pou que els porta a les sales inferiors. L'octubre d'aquell mateix, acompanyen a membres del GES i fan l'exploració total i un estudi que es publica a la revista Speleon, treball amb un excés del cientificisme de l'època i amb errors greus, especialment en la topografia, que li calculen a la cavitat una fondària de 139 metres ! (pràcticament el doble de la real).
Durant aquelles exploracions es van recollir diferents restes de ceràmica i posteriorment, el 2-11-1961, l'estudiós Josep Mª Solé va descobrir una petita sala lateral i en ella unes pintures rupestres de tipus esquemàtic, que van ser estudiades aquell mateix any. La cova va ser protegida per una reixa, però ben aviat va restar en desús. La cavitat, va ser integrada el 1998 en el llistat de coves de l'arc mediterrani de la Península, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

1. Agüera, A. (1977).- “El macizo cavernoso de Albinyana”. Més Avall (1): 14-102. SES – Club Esquí Puigmal. Barcelona.

2. Borràs, J.; Miñarro,JM.; Talavera, F. (1978).- Catàleg Espeleològic de Catalunya. Vol. 2 (l'Alt Camp, la Conca de Barberà,el Baix Penedès i el Tarragonès):246 pp. Ed. Poliglota. Barcelona.

3. Suñer, E.; Vicente, J.; Boixadera, E. (1959).- “Estudio geoespeleológico de la cueva-sima de Vallmajor” Speleon. T. X (1-2): 3-32. Universidad de Oviedo.

4. Vilaseca, S.; Solé, J.Mª; Montserrat, J. (1961).- La Cueva de Vallmajor y sus pinturas rupestres. Instituto Estudios Tarraconenses. Serie Arqueológica nº 27: 35 pp. + láminas. Reus.

• Coordenades i fotografies “JNC” facilitades per Jordi Navarro (Centre Excursionista de Castellar del Vallès).

•   Altres dades i fotografies extretes del blog: Espeleobloc (post del 22-1-2010)