Cova de Sant Miquel del Fai

Constituïda per una única galeria, il·luminada artificialment, de direcció NE-SO i paral·lela al barranc; al seu punt final es troba un petit estany produït per les infiltracions. El procés litogènic es troba molt desenvolupat, especialment al tram final.
Com la resta de cavitats properes, el seu origen és degut a un balmat a la paret del cingle que fou recobert per les tosques, tot donant-li l'aspecte actual.

A l'inici del recorregut turístic des del recinte de Sant Miquel de Fai i poc abans d'arribar a la cascada, hi ha unes escales que baixen fins la boca de la cavitat. Arranjada i il·luminada per a la visita turística.
Coordenades aproximades.

Totes les petites coves en les tosques de Sant Miquel del Fai són conegudes des de mitjans del segle XIX i van ser objecte d'escrits i poemes propis de l'època, especialment Víctor Balaguer.
Apareix citada a totes les obres sobre Sant Miquel del Fai i als catàlegs espeleològics antics. Font i Sagué, en el seu Catàlech (1897) la inclou dins de la denominació Coves de la Cascada de Sant Miquel del Fai. Faura i Sans, acompanyat per Daví i Piñol, la visiten el 5 de juliol del 1910 i ja fan una distinció entre aquestes i la gruta de la cascada, que no són més que petites concavitats entre les tosques.
L'única topografia que coneixem és la realitzada per J. Borràs i N. Llossas (GES – CMB) el 1980.
Altres cavitats citades a la zona són: Cova de l'Ermita, Baumes de Sant Miquel del Fai, Cova del Molí, totes de molt poca importància i que de moment hem decidit no catalogar.