Cova de la Cantarella

Les dimensions de la sala principal són prou considerables. Antigues restes de formacions, molt malmeses decoren totes les parets. Velles colades fòssils ens parlen de milers d'anys de feina de l'aigua amb el seu degoteig constant. Algun foc fet a l'interior i el fum que en desprenia tinten també algunes parets en tons sinistres... Al fons de tot de la sala, entre pedres, encara hi ha el cul de càntir que li dóna nom a la cova. Mig enganxat a la roca per efecte de la calç, devia recollir l'aigua que gotejava del sostre. No es disposa de topografia. Les dades espeleomètriques són estimatives.

Pugem per la Martinenca (entre la Ràpita i les Cases d'Alcanar) en busca del Mas de Lluco, un metres més amunt prenem el camí de la dreta, el Camí dels Bandolers en direcció nord i el seguim un quilòmetre aproximadament fins a un replà on es creuen diferents camins, podem deixar aquí el cotxe. Prenem el camí que puja decidit cap a la serra. A la dreta del camí ample apareix un sender poc marcat que va cap al barranc de la nostra dreta, baixa al fons per creuar-lo i puja per l’altra banda. Davant tenim com a referència les restes del Mas de Vilero.
Seguim remuntant aquest caient de la lloma fins a ser al capdamunt. Ara el sender, perpendicular a la serra, planeja i puja seguint el crestall. A l'esquerra tenim el gran barranc del Bassiol i a la dreta el racó de les Ferreries on podem distingir, lluny, les restes del Mas del Llop o la caseta de Paletes. En suau pujada anem guanyant alçada.
El tram final s'enfila més decidit fins arribar a l'encreuament amb el sender que va a la font del Bassiol, a l'esquerra, o a la cova de l'Hedra, a la dreta.
Al fons del barranc del Bassiol, distingim el sostre de l'antic mas dels Bardins, completament col·lapsat per la vegetació.
El nostre objectiu el tenim enfront: al mateix crestall de la lloma per on hem pujat s'eleven abruptes dos o tres faixes de cingles. Hem de guanyar la base del més alt.
Aquí comença la part realment complicada: no hi ha sender i la malesa ens barra el pas; només les traces de corriols de porcs senglars ens deixen petites escletxes entre el coscoll i les argelagues per remuntar. A la base del primer cingle cal anar per la dreta per salvar el primer esglaó. Un cop dalt, superem el segon anant per l'esquerra del ressalt, cara sud, on la vegetació més baixa ens permet avançar...
Un cop a la base del tercer, i més alt, cal tornar cap a la dreta per bordejar la base de roca i “emprendre” un flanqueig difícil entre arbusts molt alts i tancats d'arçot i coscoll cap a una clariana, al costat de quatre o cinc pins. A l'esquerra el cingle, a la dreta i a sota, ens queda la cova de l'Hedra.
Cal fixar-se, mirant al cingle de la dreta, en un punt on el cingle perd la continuïtat, per on sembla que es podria accedir. Fa una raconada molt arbustiva: és on està la cova.
Accedim a dures penes al mateix racó entre grans roques i al davant, darrera d'una espessa vegetació, entre grans margalloneres i arítjols, s'obre la boca, en pendent avall, de la cova de la Cantarella.

Segurament coneguda des de fa molt de temps pels pastor de la zona i pels excursionistes coneixedors del Montsià, però inèdita en els catàlegs espeleològics.