Cigalera de l'Obaga de Baleran

Una boca de 3x4 metres dóna pas a un pou ocupat en bona part per una gran congesta de neu i gel. Aquesta característica fa que el descens sigui molt irregular i varia de topografia cada any en funció de la quantitat de gel. Normalment acostuma a estar lliure en els primers 15-25 metres, per sota d'aquesta cota cal seguir el descens entre la paret i la rimaia i anar amb compte, especialment a finals d'estiu, per la possibilitat de caigudes de blocs enormes de gel.
 Amb aquestes característiques tan variables, l'any que es poden superar, s'arriba a la cota – 120 metres on un pas extremadament estret comunica amb un nou pou bastant ample de 21 metres. A continuació, entre blocs es baixa un ressalt de 8 metres i un altre de 6. Segueixen tres pous de 6, 13 i 6 metres successivament (cota – 180) que porten a una important vertical de 97 metres que es pot davallar en tres fraccionaments. A la seva base (cota – 278), surt una galeria en direcció NO que al cap de 30 metres porta a un ressalt de 3, 5 metres al que segueixen dos pous consecutius de 13 i 16 metres, arribant a la sala final (cota – 320).
De nou a la part superior del ressalt de 3,5 metres, es pot seguir per una galeria fangosa que cal remuntar i arribar a una cruïlla que, a la dreta, porta a un pou de 42 metres que comunica de nou amb la sala final. Si en lloc de baixar el pou es flanqueixa per un passamà, s'arriba a una nova vertical, aquesta de 9 metres i el seu fons es troba ocupat per aigua (El llac).
Si de l'esmentada cruïlla es segueix cap a l'esquerra s'arriba a una segona cruïlla, la galeria de la dreta, ascendent, porta a una sala amb un gran bloc, després d'haver baixat un ressalt de 6 metres.
Des de la segona cruïlla, es troba un ressalt de 4 metres al que segueix un pou de 22 metres i al seu fons, un meandre descendent amb ressalts porta a una nova vertical, de 19 metres, que resulta ser el mateix pou de 5 metres paral·lel a la sala final.

Per sota de la cigalera de Comaviera (EA.4), en el vessant dret del barranc de Baleran, pocs metres per sota de la carena que va cap al cim de Campaus.
L'accés a la zona és llarg i cansat, especialment durant les primeres visites que la marxa s'iniciava des del mateix poble d'Alós d'Isil. Posteriorment es “descobrí” una pista que surt del quilòmetres 136,7 de la carretera C-147 (entre Isil i Alós d'Isil) que va remuntant per les bordes de Lapre, bordes de Moredo i acaba al barranc de Moredo. Aquest accés redueix a una hora i mitja aproximadament, la ruta d'aproximació.

Aquesta cavitat i algunes de les del voltant eren conegudes des de feia molt de temps pels pastors i caçadors de la zona. Espeleològicament es localitza l'estiu del 1977 per membres de la SS Plantaurel i altres grups francesos que els acompanyaven a la campanya. Tenim notícia que uns anys abans, un grup de Girona va localitzar-la i potser van arribar a baixar els primers metres del pou d'entrada.
El 9 d'agost de 1977 la SSP localitza la boca. No és fins el 14 de juliol de 1978 que, J.P. Larrégola (TAMS) baixa el primer pou ( de 18 metres aquell any ) i veu una rampa de neu molt inclinada. El dia següent, dos membres de la SSP es paren a – 60 per falta de material. La segona setmana d'agost hi tornen i arriben al pas estret de – 120, l'aconsegueixen superar i arriben a – 235. Aquests dies decideixen rebatejar l'avenc amb el nom de Jean-Paul Larrégola, que havia mort el 2 d'agost en accident de muntanya al circ de Troumouse. L'última setmana d'agost pugen carregats de material i poden arribar a la cota de màxima profunditat (ells la fixen en – 322) i explorar diferents galeries i pous del tram final. També fan la primera topografia. En aquests últims dies, en Joan Pallisé de la SIS de Terrassa va col·laborar en la campanya.
La notícia arriba ràpid a Barcelona i el següent cap de setmana un equip de la SIE-CEA i de l'ERE-CEC pugen a la zona i localitzen la boca. La setmana següent hi tornen amb 400 metres de cordes i arriben al pas estret de – 120. A Alós d'Isil, un home del poble amb un parlar pallarès molt tancat, comenta que aquell forat és una cigalera que es troba a l'obaga de Baleran.
Sense cap acord establert, cada cap de setmana de setembre i fins l'octubre es continua pujant i a la SIE i l'ERE s'hi afegeixen membres de la SIS de Terrassa (dos dels quals són els primers en arribar al fons de la cavitat el 15 d'octubre) i també de la SE Gelera, SEO Gràcia i SES Puigmal). Després de retopografiar l'avenc, es deixen les cordes instal·lades, però les primeres neus de novembre taponen el pou d'entrada i es confia en tornar l'estiu vinent.
L'agost del 1979 pugen els francesos i la SIS de Terrassa, però a partir de – 60 es troba taponat. Només es poden remirar alguna xemeneia i pous laterals entre el gel.
Els francesos continuen pujant cada any fins al 1984 o 85 i es pensa que la cavitat continua taponada. El primer cap de setmana d'octubre de 1985 la gent de la SIS comprova que s'han retirat les cordes i poden baixar de nou fins al pas estret. De l'1 al 3 de novembre la SIS retopografia bona part de la cavitat. Cal afegir que els 400 metres de corda de la SIE havien estat recuperats pels francesos i malgrat la bona voluntat de tornar-los, mai es van posar d'acord en la data i forma de recollida.
Durant 1986, malgrat tres intents per part de la SIS, el primer pou torna a estar taponat. Però l'any següent, des de finals d'agost fins mitjans d'octubre, aprofitant que el pas és obert, cada cap de setmana es puja i s'acaba de topografiar i explorar alguns conductes que no s'havien mirat.
La tenacitat de la gent de la SIS no té límit i l'octubre del 1989 hi tornen a entrar, els resultats són pobres però, algún nou pouet al sector final i un meandre a la capçalera de l'últim pou (cota – 235) els porta a una nova vertical de 30 metres que acaba en un pouet inundat.   
Toponímia: Segons el mapa consultat podem veure que la zona és anomenada amb grafia diferent: Baleran, Valeran, Balaran, sense poder esbrinar quina és la més correcta.

1. Aguirre, F.; Vives, M. (1988).- “Cigalera de l'Obaga de Baleran (1977-1987)”. SIS (11): 48-56 /Arxiu Centre Excursionista de Terrassa (53): 164-172; SIS-CET, Terrassa
2. Cardona, F. (1989).-Grans cavitats de Catalunya. Vol. 1: La Serralada Pirinenca, 198 pp. EC Gràcia, Barcelona.
3. Géraud, Ph. (1978).- “Reconnaissance spéléologique du massif de la Roca Blanca”. L'Echo des Ténèbres (2): 4-6, SS Plantaurel
4. Géraud, Ph. (1978).- “Massif de la Roca Blanca. Province de Lérida – Espagne” L'Echo des Ténèbres (3): 6-9, SS Plantaurel
5. Géraud, Ph. (1978).- “Le gouffre Jean-Paul Larrégola”. L'Echo des Ténèbres (3): 10-12, SS Plantaurel.

• Fotografies facilitades per Pere Cantons.