Avenc dels Esquirols

Dues boques de regulars dimensions donen pas a un únic pou de 23 metres. Al seu fons, una curta gatera ens aboca a un pou acampanat de 8 metres que ens situa a la sala de l'Orgue una nova gatera ens situa a la capçalera d'un pou de 42 metres, el més llarg de la cavitat. En aquest punt també s'inicia la via Montesinos. Per continuar per la via directa s'ha d'abandonar el pou de 42 uns metres abans d'arribar al fons on trobem un replà. Una vertical de 9 metres ens situa a la sala Blanca davallem a continuació uns ressalts en remunage fins a la cota -91 (també es pot arribar aquí per un pou de 21 metres que s'obre al replà). Tot seguit tenim una vertical de 9 metres i dos ressalts consecutius de 6 i 5 metres a través d'una sala que presenta unes espectaculars colades i el terra ple de blocs; entre ells accedim a un pou de 16 metres, a la base del qual hi trobem el pou GES de 36 metres, amb una secció sense massa amplada, a l'estreta base (-160) trobem sengles pous, el més fons de 18 metres ens situa a la cota -178, finalitzant als -184 metres després de superar una estreta gatera terminal.
A la via Montesinos cal flanquejar la capçalera del pou de 42 metres i seguir per una gatera. Un ressalt seguit d'una gatera ens situen a la capçalera d'un pou de 22 metres seguit d'una darrera vertical de 13 metres que ens situen a la cota -72 metres. En aquesta via trobem també alguns pous i vies remuntants.
La via Esquirols s'inicia per un pòrtic arrodonit situat a la cota -97 metres, que ens aboca a un pou de 30 metres, comunicat per dos punts amb la via directa. Aquest pou, format per dos fusos successius, presenta dues finestres; la més gran comunica amb un pou de 25 metres subdividit en dos trams, on s'assoleixen els -137 metres.

Es troba a la urbanització que hi ha al Pla de Campaments, s'ha d'anar fins al final del carrer del Riu Flamicell, en aquest punt cal baixar uns metres en direcció al torrent on trobarem les dues boques de la cavitat.

M.Faura i Sans, en el seu Recull espeleològic de Catalunya (1909) esmenta una cavitat amb el nom d'avenc de la Sal de Llop, li atorga 34 metres de fondària i explorat l'any 1908. De ben segur que era una més de les moltes cavitats que li havia ensenyat el llenyataire Cells de Vallirana.
L'any 1936, durant les campanyes del Club Muntanyenc Barcelonès a la zona de l'Ordal, dirigides per N. Llopis Lladó, són informats que durant els treballs d'extracció de “sal de llop” en el fons d'una esquerda s'havia descobert el pas cap a un nou pou. La gent del CMB s'hi aboca a explorar el nou avenc, batejat com dels Esquirols. Les exploracions es perllonguen fins el febrer del 1937 (en plena guerra) i li atorguen, segons els autors, una profunditat parcial entre 120 i 180 metres.
Les exploracions no es van reprendre fins els dies 1 i 2 d'abril del 1950 per membres del GES del CMB, els qual fixen la cota de màxima fondària a – 202 metres. Les visites a la recerca de noves vies es fan contínues des de principis del 1951, liderades per Jordi Montesinos. Malauradament, el 20 de maig d'aquell any, el trencament de la corda de cànem en que realitzava el ràppel del pou d'entrada es va trencar, produïnt la caiguda i la mort del jove espeleòleg del GES (era el primer accident mortal de l'espeleologia catalana).
El mateix 1951, els seus companys acaben d'enllestir l'exploració de la via lateral que porta el seu nom.
La cavitat es converteix en una clàssica i durant molts anys és assíduament visitada per generacions d'espeleòlegs catalans. Sempre hi ha el dubte de la fondària correcta, ja que la cota – 202 sembla exagerada. El 1970, una topografia de la SIE-CEA fixa la fondària màxima en – 178 i una nova topografia del GES el 1975, corrobora aquesta mateixa cota.
L'any 1979, membres del CE de Cervelló, tot revisant incògnites, troben uns pous laterals nous a la zona intermèdia de la cavitat. Gairebé al fons, superen una estretíssima gatera i localitzen dos petits ressalts que situen la nova cota de màxima fondària en – 184. Sobre l'aixecament topogràfic del GES (1975) fan les correccions adients, donant a conèixer la topografia més actualitzada fins ara.
El 1980, en Joan Borràs (GES) fa una nota sobre les cavitats esmentades per Faura a la zona del Lledoner i la gran confusió que hi ha al respecte. Arriba a la conclusió (més per intuició i/o per eliminació, que per dades documentals  concretes) que l'avenc de la Sal de Llop, no era altre que el que des del 1936 es coneix com avenc dels Esquirols.
Recentment (2010) i a través de les recerques documentals del Sr. Enric Aragonès, hem pogut conèixer que en realitat va ser el Pare Marcet qui realment i per iniciativa pròpia, va explorar alguns avencs de la zona de l'Ordal i un d'ells era l'avenc de la Sal de Llop, tot comunicant posteriorment per carta a M.Faura els resultats. En aquest document, datat el 12-9-1908, explica clarament que un cop baix del primer pou, penetra per un forat de 60 x 30 cm. i arriba a una alta sala (Sala de l'Orgue). Això demostra que les informacions rebudes pels membres del CMB l'any 1936 no eren correctes i que la continuació del primer pou de l'avenc dels Esquirols ja era coneguda des de feia 28 anys.

1. Asensio, A. (1981).- “Avenc dels Esquirols” Carbonato (2): 42-48. GERS-AEM. Barcelona.
2. Borràs, J. (1980).- “Nota sobre els fondos del Lledoner i de l'Arcada” Sota Terra (1): 13-21. GES – CMB. Barcelona.
3. CMB (1937).- “Notes del C.M.B.”  Butll. Club Muntanyenc Barcelonès (gener-juny). Pàg. 30.
4. Faura i Sans, M. (1909).- “Recull espeleològic de Catalunya” Sota Terra (I): 1-26. Club Montanyenc. Barcelona.
5. Llopis, N. (1954).- Nociones de espeleología.  72 pp. Ed. Alpina. Granollers.
6. Montoriol, J. (1950).- “Resultado de les observaciones espeleometeorológicas realizado durante la exploracion de la sima de los Esquirols” Speleon I (3-4): 177-186. Universidad de Oviedo.
7. Navarro, J. (1970).- “Avenc dels Esquirols”  EspeleoSie (5): 2-7. SIE-CEA. Barcelona.
8. Rubinat, F. (1988).- “Catàleg espeleològic del massís de Garraf. Unitat septentrional Sector 12” EspeleoSie (30): 13-65. SIE-CEA. Barcelona.
9. Vicens, F. (1958).- Avencs i Coves.  233 pp. Ed. Selecta. Barcelona.
10. Aragonès, E. (2009).- Faura, espeleòleg (1906-1913). Notícies de Natura (17): 52 pp. Ed. De l'autor. Barcelona.