Avenc del Salany

El pou d'accés s'inicia per un orifici subcircular de 2 metres de diàmetre, constituint una perforació a la volta de la sala subjacent. La vertical te 19 metres de profunditat, subdividit al mig del seu recorregut per un replà format per una potent formació estalagmítica. A la base del pou es desenvolupa un con d'enderrocs, en línies generals de productes clàstics provinents de l'obertura a l'exterior, ja que ens trobem davant d'una sala d'ensorrament d'uns 20 x 15 metres i d'uns 10 a 17 d'alçada i de gran bellesa didàctica. Es veuen clarament les solucions de discontinuïtat que marca l'estratificació amb una inclinació de 15 a 20º, i per ella apareixen els revestiments estalactítics que recobreixen la paret occidental de la sala.
L'eix d'aquesta cambra, d'orientació SO – NE, com es fa general en tota la cavitat, tindria els seus prolongaments teòrics en ambdós extrems. Al septentrional, la potent colada que subdivideix el pou impedeix inspeccionar la hipotètica continuació per aquest punt. A la banda contrària (SO), només una petita obertura descendent entre els productes clàstics dóna accés per un estret conducte a un nou tram d'aquest interessant fenomen. Aquesta continuació és un clar fragment de galeria meandrificada, conducte de dimensions mínimes d'1,5 X 1,8 metres però amb unes seccions més àmplies que tenen unes terrasses recobertes parcialment pel concrecionament estalagmític. En algunes èpoques de l'any corre un petit corrent d'aigua que a la cota – 24 resta embassat, tornant-se a recuperar després d'un altre taponament estalagmític. El pas es realitza 4 metres més amunt (cota – 20), mitjançant una estretor. En aquest taponament litogènic es desenvolupen amb un gran nombre, estalactites i estalagmites, destacant alguns exemplars d'aquestes últimes per llur esveltesa, primes i gran alçada (dades 1975).
A l'altre extrem de l'estretor desembocarem en una galeria de 20 x 5 metres i una alçada d'entre 8 i 14 metres, coincidint el punt de màxima alçada amb una xemeneia a la que s'uneix les accions de les infiltracions i les de clastificació, produint una morfologia mixta entre les clàssiques cúpules d'ensorrament i les de dissolució.
Aquest darrer taponament estalagmític que, indubtablement recobreix els blocs despresos de les voltes i forma un balcó que domina la relativament àmplia galeria. Després del ressalt que produeix s'arriba a la cota de màxima profunditat (- 26). Aquí es formen uns embassaments hídrics de profunditat variable (uns 40 cm. el màxim) i en bona part envoltats per magnífics gours.
La continuació es fa per un nou tram ascendent en graderia de gours i microgours, portant-nos al recinte terminal, d'uns 6 x 4 metres i 2,5 d'alçada, curullat per colades, sota les que es desenvolupen alguns petits conductes; cal destacar una columna amb un ampli basament litogènic.

Anant per la pista principal de la Mola de Catí, un cop passat el desviament a cova Cambra, cal seguir-la per espai d'uns 2 quilòmetres, fins una corba a la dreta on la pista pren direcció marcada cap al N. En plena corba, a l'esquerra, surt una antiga pista en direcció S, cap al cingle; cal seguir-la durant uns 300 metres i pocs metres a la dreta, al bell mig del bosc es troba la cavitat.

Descoberta i explorada per membres de l'ERE -CEC l'abril de 1972.

SIE (1978).- “Contribució al coneixement espeleològic dels Ports del Caro (Baix Ebre) (IV): La Mola de Catí i el Mont Caro”. EspeleoSie (21): 27-70. SIE-CE Àliga. Barcelona. Coordenades i fotografies de l'Espeleo Club Tortosa