Avenc del Julivert

L'entrada està formada per una petita boca que després d'un primer tram inclinat per un conducte cilíndric mena a un pou vertical d'uns 11 metres de fondària, si bé podrem evitar el darrer pou flanquejant per un pis intermedi que també ens condueix cap a la sala principal de 15 x 6 x 2,5 metres, aproximadament, amb un terra amb un pendent que adopta una orientació S-N, a l'extrem del qual trobem una petita gatera que ens condueix a la següent sala, que segueix en direcció NE, de dimensions força més modestes i amb la inclinació característica dels plans d'estratificació.
Una segona gatera ens condueix a la part final de la cavitat, si bé cal assenyalar que a la sala principal, dissimulat entre mig dels blocs hi ha un darrer pou d'uns 6,5 m de fondària clarament estructurat sobre una diàclasi, que constitueix la cota més fonda de la cavitat.
L'avenc del Julivert constitueix una modesta però interessant cavitat càrstica ben diferent de la veïna cova de Nerola; la seva gènesi està clarament estructurada sobre la discontinuïtat que la roca calcària ofereix en els plans d'estratificació, tenint un paper molt modest les diàclasis (pou d'entrada i pou inferior). Així, observàrem com en la seva evolució hi han jugat un paper primordial els mecanismes de dissolució química de les aigües d'infiltració, essent visibles a molts punts de la cavitat les tortuoses formes arrodonides provocades per la corrosió, si bé també podrem observar una notable presència d'argiles vermelles com a subproducte d'aquella dissolució a molts llocs del terra a les sales i galeries. És interessant adonar-se de la presència al terra de petits blocs de materials pissarrosos.
A la sala principal és a l'únic lloc on hi podrem veure grans blocs procedents del sostre, produïts per un posterior procés quimioclàstic, de manera que n'ocupen la major part, fins a dissimular l'entrada del pou inferior. Cal destacar, en darrer lloc, l'existència d'un modest procés reconstructiu, que continua actiu i que ha dotat de petites estalactites isotubulars d'entre 1 i 5 cm de llargària a gran part del sostre, que fins i tot ha soldat una part de les parets i alguns blocs de la sala.

Al límit septentrional de les muntanyes de Prades, a pocs metres del seu contacte amb la Depressió Central.
Es localitza al capdavall del barranc del Titllar, gairebé al cim d'un petit turó que hi ha, cap a ponent, davant del trencall de la carretera T-700 que venint de Poblet es desvia cap a Prades i a Vimbodí, a la rodalia de Riudabella.

Explorada per primer cop l'any 1968 pels joves membres de l'incipient GIEM (Montblanc), a partir de la informació proporcionada per un company de curs i natural de Vimbodí.

1. Bosch, M, Cervelló, J.M., Romero, M. (1991): Noves dades sobre l'Espluga. Espeleòleg, 39: 4-10.

2. Cervelló, J.M. i Freixes, A. (1986): Materials per a una guia del carst de l'Espluga de Francolí. Servei geològic de Catalunya (inèdit).

3. Cervelló, J.M. (1986): El carst conglomeràtic de l'Espluga de Francolí. Espeleòleg, 37: 3-6.

4. Mor, J. i Martínez, A. (1975-76).- “Sobre qualcunes observacions hidrogeològiques i tèrmiques dels sistemes freàtics i càrstics de Riudabella (Vimbodí – Tarragona)” Speleon (22): 75-107. Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona.

5. Palau, Ramon i Pallisé, Joan (2006).- “Ressenya de quatre fenòmens càrstics a la zona limítrofa del PNIN de Poblet”. Actes de les Segones Jornades sobre el Bosc de Poblet i les Muntanyes de Prades. Departament de Medi Ambient. Generalitat de Catalunya.

• Coordenades i fotografies extretes del blog: Espeleobloc (post del 18-4-2008).