Avenc de Sant Roc

Una petita boca, amb evidents signes d'erosió epigea, dóna pas a un primer pou aeri de 12,7 metres, de forma una mica acampanada i completament recobert de concreció. La planta està estructurada sobre diàclasi N20O –S20E, la mateixa orientació que la vall exterior. El sòl és cobert per una colada amb fort pendent vers el SE, finalitzant en un pouet de 4 metres obstruït per derrubis de petit tamany. Tanmateix, per dues petites finestres es pot enllaçar amb una saleta fusiforme, a la cota – 22. Per damunt del pouet s'eleva una xemeneia amb abundant procés reconstructiu que comunica amb el pou d'entrada a través d'una gatera concrecionada situada a la cota – 5. Al costat N s'obre un pou de 15,8 metres de fondària i uns 4 metres d'amplada. La seva planta és més reduïda ja que queda dividit per un envà que la separa d'una estreta concavitat lateral amb la que enllaça per tres obertures. A la banda SO, remuntant uns 4 metres s'arriba a una saleta molt concrecionada i 3 metres més amunt trobem un pou de 7 metres que porta a la part final de l'avenc, exactament a la cota – 29,8.
Genèticament, la part més antiga de l'avenc és la que correspon al pouet que arriba a – 22 metres, situada en temps pretèrit sota mateix del llit del torrent. La boca actual sembla haver actuat d'engolidor directe, encara que no fos per massa temps, ja que el desplaçament del tàlveg i la seva excavació la van deixar penjada a un costat. El pou terminal és més modern i actualment es situa sota el torrent del qual en rep les filtracions.

Sortint de Begues per la pista forestal que va cap a la Plana Novella cal arribar fins a can Puigmoltó. Davant mateix hi ha l'inici d'una altra pista (molt més estreta i tancada amb una barrera) i les restes de les runes d'un corral, pel seu costat s'inicia un camí en direcció SO que arriba fins a les restes d'un pou d'aigua (pou Verdaguer) i uns camps. En aquest punt conflueixen tres rieres innominades, remuntant la segona (en direcció SE) uns 250 metres s'arriba facilment a la boca de l'avenc, que es troba a poc més d'1 metre per damunt del vessant dret (a l'esquerra segons el sentit de la marxa).

Explorada per primer cop el 14 d’agost del 1923 durant la primera de les campanyes al massís de Garraf, capitanejades per Rafael Amat i Carreras. Segons ell mateix explica, l’avenc havia estat trobat per un foraster de Begues el dia de la festivitat de Sant Roc. La crònica d’Amat va acompanyada d’un dels excel·lents dibuixos (secció i planta de l’avenc) realitzat pel seu cosí Gabriel Amat i Pagès.
Es tracta d’una de les cavitats clàssiques del Garraf.
Actualitzem la fitxa (maig 2016) incloent una ressenya de fauna subterrània facilitada per Floren Fadrique i aprofitem per adjuntar algunes topografies més de la cavitat.

1. Amat i Carreras, R. (1924).- “Sota el massís de Garraf. Campanya de l'any 1923” Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya 35 (351): 109-136. CEC. Barcelona.
2. Borràs, J. (1974).- Catálogo espeleológico del macizo de Garraf. Vol. III . 207 pp. Barcelona.
3. Ferrer, V. (2006).- Avencs de Garraf i d'Ordal. 152 pp. + llibret fitxes i topografies. Edició de l'autor. Barcelona.
4. Martinez, A. ; Romero, M. (1974).- “Sobre algunes cavitats de la serra de la Guàrdia (Garraf). Espeleòleg (20): 1077-1096. ERE – CEC. Barcelona.
5. Montoriol, J. (1964).- “Estudio de las formas cársticas hipogeas desarrolladas en los bordes del Polje de Begues (Macizo de Garraf, Barcelona)” Speleon Tomo XV (1-4): 3-38. Universidad de Oviedo.