Avenc de la Sivinota

Una boca circular de poc més d'1 metre de diàmetre dóna accés a un magnífic pou, de forma fusoidal i de 106 metres de vertical. En un extrem de la seva base s'obre un pou estret de 12 metres de fondària, tot arribant a la cota -118.
A 33 metres per damunt de la base del pou s'obre una àmplia finestra que dóna accés a un pou lateral de 54,5 metres de profunditat. La seva base té uns 4 metres d'amplada i es perllonga durant 20 metres per trobar en el seu extrem un petit pou de 3 metres, al fons del qual s'assoleix el punt de màxima profunditat.

L'itinerari clàssic es fa des del Bassot de l'Arbre anant cap a la gran dolina (la Bassa) i un cop superada es segueix pel vessant dret del Sot de l'Infern per un corriol que al poc travessa la llera del barranc i remunta uns 15 metres el vessant esquerre on es troba la boca de la cavitat.
En els darrers anys s'ha sovintejat amb un altre itinerari que s'inicia des de l'ampli camí que des del Campgràs segueix el contorn de l'abocador i un cop passada la capçalera del fondo de l'Infern (més avall Sot de l'Infern) cal prendre un corriol a la dreta (senyalitzat amb pedrons), que passa vora l'avenc de les Dues Boques i abans de creuar el barranc arriba a la boca de l'avenc.

La primera notícia de la cavitat la dóna N. Font i Sagué quan el dia 21 de juliol de 1898 sondeja el pou tot calculant-li una fondària de 90 metres, desistint en la seva exploració per manca de material.
Vint-i-cinc anys més tard, l'11 de setembre de 1923, R. Amat i Carreras confiant amb les dades anteriors inicia la primera exploració, però en arribar al final de l'escala es troba que aquesta no arriba al fons i, creient veure al fons molt proper, es despenja per una corda lligada a l'extrem de l'escala i amb un travesser de fusta al final que per sort per a ell tampoc arribava a terra, car al poc d'iniciar el descens, les mans fatigades li rellisquen al llarg de la corda i resta aturat en el travesser a uns 2 metres del fons. Des d'aquí salta a la base del pou i va restar “enterrat” en vida durant unes 8 hores fins que els seus companys van haver d'anar a Begues a cercar més escales. Quan va sortir estava convençut que ell seria el primer i últim home en davallar aquell avenc.
La segona exploració no es va dur a terme fins molts anys més tard, concretament l'abril de 1949, a càrrec de l'acabat de crear GES del CMB. La tercera exploració també va ser èpica, el setembre de 1953 membres del GES decideixen baixar i pujar el pou mitjançant una nova tècnica que els permetia no haver de transportar més de 100 metres d'escales: Els exploradors eren despenjats i arriats mitjançant una corda que passava per una politja “sòlidament” subjectada sobre la boca de l'avenc. Una segona corda feia el paper de corda de seguretat mercès a un nus Prusik que la unia per una baga a la cintura de l'explorador. D'aquesta manera, el qui descendia o pujava havia de procurar mantenir el nus Prusik fluix perquè anés relliscant tot al llarg de la corda de seguretat. En cas de ruptura de la corda de tracció, el nus Prusik quedaria estrangulat sobre la corda de seguretat i sostindria l'explorador. Tot anà bé, fins que tocà l'hora d'ascendir En Lluís Muntan. Quan es trobava a mig avenc, amb més de 50 metres per sota dels peus, s'arrencà la politja de la corda de tracció. Afortunadament, els sistema de seguretat funcionà tal com estava previst i, en estrangular-se el nus Prusik, En Muntan va quedar penjant de la corda de seguretat. (Relat extret de “Avencs i coves”, Francesc Vicens, 1958).


L'amic Lluís Muntan ens fa el relat de la seva experiència amb més detall:
Tot va anar bé fins que tocà l'hora d'ascendir en Lluís Muntan. Quan es trobava a mig avenc, amb més de 50 metres per sota dels peus, s'arrencà la instal·lació caient grosses pedres avall. En Muntan les sentí passar fregant el seu cos. Afortunadament no el van tocar i el sistema de seguretat funcionà tal com estava previst, en estrangular-se el nus Prusik, en Muntan va quedar penjant de la corda de seguretat fins que, a dalt, van arranjar la instal·lació. Va iniciar de nou l'ascensió i als pocs metres tornà a arrancar-se i pedres avall una altra vegada. I de nou va sentir el brunzit ben a prop del seu cos. Tota una experiència, que encara recorda com si fos avui. La sort va ser que a 20 metres de la boca hi ha un ressalt que va desviar les pedres. En cas contrari, segur que l'haurien tocat i l'haurien esclafat, doncs el pou, com bé sabeu, és completament acampanat.
En una nova visita del GES el març de 1958, observen que en el fons del pou s'ha obert un nou pou per on poden baixar 12 metres més.
De nou membres del GES, el maig de 1961, durant una nova exploració i realitzant un espectacular pèndol a més de 30 metres per damunt la base del pou, poden assolir una finestra que els porta a un pou lateral (Via Pèndol) on van poder arribar a la màxima fondària de la cavitat.
Toponímia: Durant més de 80 anys, des de Font i Sagué, el nom de l'avenc s'havia escrit erròniament Sibinota, quan sembla més correcte Sivinota, procedent de sivina, forma dialectal de savina (Juniperus phoenicea).

1. Amat i Carreras, R. (1924).- “Sota el massís de Garraf. Campanya de l'any 1923” Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya 35 (351): 109-136. CEC. Barcelona.
2. Borràs, J. (1974).- Catálogo espeleológico del macizo de Garraf. Vol. II. 166 pp. Barcelona.

3. Cardona, F. (1990).- Grans cavitats de Catalunya, vol 2. 484 pp. EC Gràcia, Barcelona.
4. Ferrer, V. (2006).- Avencs de Garraf i d'Ordal. 152 pp. + llibret fitxes i topografies. Edició de l'autor. Barcelona.
5. Font i Sagué, N. (1899).- “Excursió espeleològica a la Baronia d'Aramprunyà”. Butll. Centre Excursionista de Catalunya (IX) 5-7-8. Barcelona.
6. Montoriol, J. (1954).- “La hidrología kárstica del Pla de les Basses y sus relaciones con la de otras zonas del macizo de Garraf (Barcelona)” Speleon. T. V (1-2): 55-104. Universidad de Oviedo.

7. Montoriol, J.; Muntan, L. (1961).- “Resultado de nuevas investigaciones sobre el karst del Pla de les Basses (Macizo de Garraf, Barcelona)” Speleon. T.12 (1-2): 35-53. Universidad de Oviedo.

8. SIE (1984).- “Sobre les dues majors verticals de Catalunya” EspeleoSie 8279. 5-10. SIE – CE Àliga. Barcelona.