Avenc de Castellsapera

La boca amida 7 per 2 metres i voltada en algun racó de força vegetació, tal com heures i alzines, en una de les quals era costum de lligar-hi la corda per realitzar el descens. El pou d'entrada té uns 45 metres de fondària en vertical directa tot i que als 18 metres hom hi troba una gran pedra encastada entre les parets, la qual cosa ens obliga a fer un segon ancoratge per continuar el descens. Un xic per sota d'aquest bloc existeix un petit replà amb cabuda per a dues persones que, antigament, es feia servir per fer una segona instal·lació de l'escala elektron (actualment poca gent el fa servir aquest replà). Els següents 27 metres verticals són gairebé en la seva totalitat aeris fins assolir el fons d'una espaiosa cambra de 15 metres de longitud i entre 2 i 5 metres d'amplada. A l'extrem SE, on trobem una gran roca que sobresurt en forma punxeguda, baixa un corredor força pronunciat fent un angle recte cap a un ressalt que hom pot evitar tot passant per una gatonera que neix a la nostra dreta. Al peu d'aquest, un altre conducte en pendent ens atansa vers un segon ressalt més alt que l'anterior. Pel seu costat esquerre també el podrem evitar fent un parell de saltirons entre un munt de grans blocs mal endreçats tot assolint així la sala final.
Amb un pòrtic de 6 metres d'ample i 3 d'alçada se'ns presenta una de les ales subterrànies més grans del massís amb 20 metres de llarg i 12 metres d'amplada. El terra és en fort pendent vers l'extrem oposat pel qual accedim, trobant un lleuger ressalt ben al principi d'iniciar-se la nostra entrada. En ambdós extrems inferiors de la sala existeixen sengles ressalts que es comuniquen per un corredor inferior; punt on s'assoleix la màxima fondària de la cavitat (cota – 84). Al costat SE de la sala existeix una galeria força arrupida entre fang i pedres que, fent un parell de girs, fineix curullada de sediments. A l'extrem oposat i a tocar del ressalt que porta a la galeria inferior, trobem l'entrada a dues estances, la primera a través d'un gran bloc ens porta a una reduïda saleta on acostumen a hivernar-hi alguns rat-penats; la segona és formada per un conducte allargassat a l'extrem del qual i a través d'un pas estret es perllonga uns 10 metres fent un parell d'angles a vegades difícils de superar.

Des de la zona d'aparcament de l'Alzina del Sal·lari (carretera de Terrassa a Mura) cal seguir per un dels carrers de l'antic projecte d'urbanització que puja fins el Coll de Tres Creus. En plena corba, a l'esquerra, surt un camí que es dirigeix cap a la roca de Castellsapera. Quan aquest surt del bosc i es pot veure l'esmentada roca, surt un caminet a l'esquerra que davalla directe a l'avenc. Una barana metàl·lica protegeix l'accés a la boca de l'avenc.
Accés restringit: Per a la protecció de la important colònia de rat-penats que hivernen al seu interior, la direcció del Parc Natural recomana abstenir-se de visitar-lo durant el període comprès entre l'1 de novembre i el 31 de maig.

La primera exploració completa tingué lloc el dia 12 d'octubre del 1913, dirigida per Marià Faura i Sans i amb la participació de Sagués, Pineda, Cuyàs, Folch i Amat, membres del Centre Excursionista de Catalunya, Centre Excursionista del Vallès (Sabadell) i Centre Excursionista de Terrassa.
Recentment hem tingut notícia (Aragonès, E., 2010) que uns mesos abans d'aquesta exploració, concretament el 15 d'agost del mateix 1913, elements del Círculo Tradicionalista de Terrassa van fer un intent d'exploració que acabà en un ensurt, havent de treure a un d'ells, atrapat a causa de la insuficiència del material amb que comptaven.
Molt possiblement, la segona exploració va tenir lloc el 16 de gener del 1921 per membres del Centre Excursionista de Terrassa.
A partir dels anys 1950 es va convertir en una de les cavitats més visitades de la Serra de l'Obac. En el seu interior han tingut lloc dos desgraciats accidents mortals, el primer d'ells el d'un excursionista que tot corrent pel bosc s'estimbà pel pou d'entrada.

1. Andrés, O. (1960).- “Sobre ciertas particularidades de la carstificación en el macizo de conglomerados eocenos de Sant Llorenç del Munt (Provincia de Barcelona)” Speleon (XI): 27-46. Universidad de Oviedo.

2. Andrés, O. (1964).- “Karstificación en conglomerados. Su estudio en el macizo de St. Llorenç del Munt – Serra de l'Obac (Barcelona)”. Geo y Bio Karst (2): 9-16. Ed. J. Mª Armengou. Barcelona.

3. Aragonès, E. (2010).- Marià Faura i Sans espeleòleg (1883-1941). 106 pp. Federació Catalana d'Espeleologia. Barcelona.

4. Badiella, X. (1999).- “L'Avenc de Castellsapera”. Arxiu del Centre Excursionista de Terrassa (100-101): 23-24. Terrassa

· Fotografies “JNC” facilitades per Jordi Navarro (centre Excursionista de Castellar del Vallès)