Des de l'aparcament de les coves del Salnitre cal prendre les escales i després dels dos primers trams d'esglaons, quan giren a la dreta, surt un marcat sender a l'esquerra que cal seguir durant poc més d'un centenar de metres. Poc abans que el camí arribi a abocar-se a la Canal del Xacó, a la dreta hi ha un corriol ascendent que en pocs metres ens porta a la boca de la cavitat.
Carregant mapa...
L'entrada actual és proveïda d'una porta de ferro oberta des de fa molts anys, la instal·lació de la qual va comportar unes obres de paleta que van fer desaparèixer una segona boca a pocs metres i que també permetia penetrar a l'anomenat Vestíbul , una cambra àmplia i que en alguns punts permet estar dempeus. Uns grans blocs fan de mirador sobre una sala inferior a la qual s'accedeix per un pas baix a l'esquerra d'aquells. A la dreta d'aquesta cambra i per un pas estret es pot penetrar a una galeria (Corredor de la gatera) que té uns 20 metres de recorregut i que resta incomunicada de la resta de la cavitat. Tornant a la sala anterior, el sòl pren més pendent i s'arriba a una nova cambra, més reduïda que l'anterior, dominada per una morfologia clàstica important i que serà la tònica principal de la resta de la cavitat. Continuant endavant existeixen una sèrie de diverticles que comuniquen amb diferents espais entre blocs i comunicats entre ells. Ascendint per uns grans blocs es pot arribar per diferents punts a la sala final, situada en un nivell inferior i en la qual apareixen diferents formes litogèniques, especialment colades i formacions estalagmítiques en un estat avançat de descalcificació. En el punt més baix de la Cambra final s'assoleix el punt de màxim desnivell de la cova a la cota – 15,8 metres. La cavitat es troba en un estat de conservació bastant lamentable, degut a l'incivisme d'alguns visitants que no han tingut cap mirament a l'hora de llençar les deixalles i uns grans “graffitis” amb pintura per tots els racons de la cova.
Malgrat ser una cavitat coneguda des de temps immemorials, no consta en els antics catàlegs (Puig y Larraz; Font i Sagué). Faura en el seu Recull (1909) esmenta una Cova Freda, a la que li atorga 13 metres de llargària i que pensem pot tractar-se d'una altra cavitat montserratina. De fet, en un mapa de la muntanya, editat el 1909 per la Revista Montserratina apareixen dues coves amb el mateix nom, encara que la que aquí fem referència apareix com a Cova Freda 2, l'altra, que la situen a la zona del Clot de la Mònica no tenim dades. Les excavacions arqueològiques realitzades el 1922 per Josep Colomines i publicades el 1925 a l'obra Prehistòria de Montserrat, són la primera referència clara de la cova Freda i de la cova Gran. No és fins la campanya hidrogeològica a Montserrat dirigida per Llopis Lladó i Thomas Casajuana els anys 1946 al 1948, que en el treball publicat a Speleon el 1953 es donen àmplies referències sobre la cavitat i de fet l'única topografia coneguda fins ara. Durant els anys 1970 es continuaren les excavacions arqueològiques i es procedí al tancament de la cavitat amb una porta metàl·lica, que al poc temps va quedar totalment inutilitzada. Dins dels treballs de l'ERE – CEC a les coves del Salnitre a finals dels anys 1980, també es va realitzar l'aixecament topogràfic de la cova Freda que ha restat inèdit fins ara (2010).
Комментариев пока нет.
Станьте первым, кто поделится своим опытом!
Зарегистрированных исследований пока нет.
Зарегистрируйте свое посещение этой пещеры!
Llopis, N.; Thomas, JM. (1953).- “Estudio hidrogeológico de la vertiente meridional de Montserrat”. Speleon IV (3-4): 121-192, Universidad de Oviedo